El cinema i la Segona república Espanyola

El passat dilluns, dia 14, es va celebrar el 77è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Això va comportar el final de la monarquia, i el retorn a la república que les urnes havien demanat aquell dotze d’abril. I és que amb el vot a les candidatures republicanosocialistes es va demostrar la voluntat de canvi, i el rebuig a la monarquia. La proclamació de la Segona República va suposar molts canvis en els sistemes polític i econòmic. Però, què va passar amb el cinema?

En un principi, l’arribada de la República no va provocar cap reacció en el món del cinema. En aquell moment, la producció espanyola es trobava en un moment de debilitat, i hi havia un desencís general, ja que eren les productores estrangeres, sobretot americanes, qui controlaven el pas del cinema mut al sonor. A més, les produccions espanyoles no arribaven a l’estranger, i això sí va provocar una reacció. Es va celebrar a Madrid el Congrés Hispanoamericà de cinematografia, i això va donar un nou impuls al cinema espanyol ja que es van utilitzar mesures proteccionistes.

El govern republicà va demanar a Luis Buñuel que fes un documental testimonial sobre Las hurdes, que es va titular Tierra sin pan. Però el seu esperit de crítica, de denúncia, va fer que el govern posterior, el de la coalició conservadora, el prohibís. Com a anècdota: la pel·lícula va ser produïda per l’anarquista Ramón Acín gràcies als diners que va guanyar jugant a la loteria.

L’any 32 es va fundar el primer estudi sonor a Espanya, l’anomenat Orphea Films. Malgrat les dificultats econòmiques, el cinema espanyol va començar a traçar el seu camí. I, de mica en mica, es van anar creant estudis, fins que es va arribar als 14! D’aquesta manera, es van obrir les portes de la producció espanyola, amb directors com Benito Perojo, Fernando Roldán, o Francisco Elías.

A Catalunya, es van començar a filmar les primeres pel·lícules en català: El cafè de la Marina, de Domènec Pruna, que és l’adaptació d’un poema de Sagarra, i El fava d’en Ramonet una pel·lícula de Lluís Martí, que era l’oncle de Berlanga. També van aparèixer cineclubs, de dos tipus: els impulsats pels burgesos, més intel·lectuals, i els impulsats pel proletariat, de caire sindical i propagandístic.

Però el que és realment important és que es va començar a utilitzar el cinema com a instrument educatiu, i es van crear institucions com el Comité de Cinema educativo, que va fer un llistat de vint pel·lícules que s’adaptarien a la matèria que s’impartia a les escoles. I no només això, sinó que el 1933 es va començar un curs de cinema a la Universitat de Barcelona.

En general, l’etapa republicana va ser una etapa molt prolífica: es van produir curtmetratges, documentals, i fins i tot llibres de cinema. Però, hi havia censura? Hi havia pel·lícules que es prohibien en una comunitat autònoma, i a la del costat no, etc. Per tant, era una censura, com ho podríem dir?... relativa?

Amb l’arribada de la Guerra Civil, el cinema fa una gran transformació. Es converteix en una eina de comunicació i d’influència ideològica. De tota manera, els elevats costos de producció impedeixen que es facin llargmetratges, i això afavoreix la producció de documentals i reportatges. De totes maneres, la producció es va mig paralitzar. Mentre que la producció cinematogràfica del bàndol republicà va anar molt lligada a les organitzacions sindicals i els partits polítics, la producció del bàndol nacional va ser més impulsat per la iniciativa privada.

A l’any 1938, va aparèixer una nova productora, anomenada Ediciones Antifascistas Films (E.A. Films), a Barcelona, i posteriorment Film Popular, que deia que era la firma comercial antifeixista al servei de la República, i també des del Partit Comunista es van produir documentals: se’n van fer fins a 65!

I encara una altra productora, es va crear. Es tracta de Laia Films, finançada en part per la Generalitat de Catalunya. Va crear un noticiari setmanal titulat España al día amb doble versió: la catalana i la castellana, i recollia l’actualitat de la situació política i cultural a la zona republicana.

Però una de les iniciatives més importants que es va fer des del govern republicà va ser Espoir, Sierra de Teruel de Malraux, del 1937. Malgrat l’esforç, la pel·lícula no hauria pogut sortir endavant sense l’aportació del capital francès. I què es va fer des del bàndol nacional?

Una vegada començada la Guerra Civil, es van dedicar a utilitzar el cinema en benefici propi, a impedir que el bàndol republicà en fes un ús que els pogués perjudicar. Volien un cinema que defensés la formación hogareña de conciencias religiosas y ciudadanas. Però l’Església, feia campanya contra el cinema. A Espanya, les produccions de Hollywood eren vistes com a immorals.

La lengua de las mariposas és una de les pel·lícules que parla d’aquesta etapa de la història d’Espanya, la República, que aquesta setmana celebra els 76 anys de la seva proclamació. D’aquest període, se n’han fet moltes pel·lícules.



L’avantatge és que fer en aquest moment pel·lícules sobre la Guerra Civil espanyola, o l’etapa republicana, potser s’ha posat molt de moda, o s’hi va posar fa uns anys, però és que la gràcia és que ara es pot prendre una perspectiva que fa uns anys no es podia prendre. També passa amb el cinema alemany, que ha après a mirar el passat amb uns ulls diferents, i aquesta és la clau del seu èxit. Això ho podem veure en pel·lícules com La vida de los otros, o Goodbye Lenin.

José Luis Cuerda, el director de La lengua de las mariposas, fa un enfocament del període republicà a partir de l’educació. Fernando Fernán Gómez encarnarà el paper de mestre republicà que, mitjançant l’aparent simplicitat del funcionament de la naturalesa, ensenyarà al seu alumne, el nen que té curiositat per descobrir, una forma peculiar d’observar el seu entorn.

Però també se n’han fet moltes més, de pel·lícules. La més recent, Las trece rosas, d’Emilio Martínez- Lázaro. Aquesta pel·lícula, però, ens situa al final de la Guerra Civil, és a dir, en el moment de les detencions i els afusellaments, en què 13 noies, les que seran les 13 roses, set d’elles menors d’edat, són afusellades pels franquistes.

A més, també s’han fet pel·lícules que observen aquesta etapa històrica des del punt de vista del paper de les dones, com a Libertarias, de Vicente Aranda, del 95.

Però una de les pel·lícules més significatives sobre la República i la guerra és Tierra y libertad, de Ken Loach, que ens enfoca la situació des de les diferències que hi ha en el mateix bàndol republicà. Però se n’han fet moltes d’altres, com La hora de los valientes, d’Antonio Mercero, en què Manuel, un jove que treballa al museu del Prado, acabarà arriscant la seva pròpia vida per protegir un quadre, l’autorretrat de Goya, ja que les bombes amenaçaven el museu.

I Ay Carmela, de Carlos Saura, de la qual ja us vam parlar en motiu de la mort d’un dels guionistes que va participar a la pel·lícula, Rafael Azcona Fernández. Aquesta pel·lícula pren com a protagonistes dos actors còmics que es dediquen a fer espectacles pel bàndol republicà, però que són agafats presos pels franquistes, que els obliguen a actuar per ells amb l’amenaça de ser afusellats.

En aquest cas trobem una pel·lícula amb un to humorístic, dins del drama que suposa aquesta obligació de fer somriure aquells que tenen el dit sobre el gallet, i el fusell sobre el teu cap. També passa amb pelis com La Vaquilla de Luis García Berlanga, Las bicicletas son para el verano, una pel·lícula de Jaime Chávarri basada en una obra de teatre de Fernando Fernán Gómez.

Cal dir que sobre aquest tema s’han escrit també molts llibres, i que alguns van ser adaptats a pel·lícula, com és el cas de Réquiem por un campesino español de Camilo José Cela, o La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Fins i tot els documentals que se n’han fet són molt nombrosos, però en podríem destacar dos: Los niños de Rusia, de Jaime Camino del 2001, La guerra cotidiana, de Daniel i Joan Serra.
Però la veritat és que són infinites, les pel·lícules que s’han fet sobre la República espanyola, i també sobre la guerra Civil, i el període franquista.