20 d’abril del 2008

El cinema i la Segona república Espanyola

El passat dilluns, dia 14, es va celebrar el 77è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Això va comportar el final de la monarquia, i el retorn a la república que les urnes havien demanat aquell dotze d’abril. I és que amb el vot a les candidatures republicanosocialistes es va demostrar la voluntat de canvi, i el rebuig a la monarquia. La proclamació de la Segona República va suposar molts canvis en els sistemes polític i econòmic. Però, què va passar amb el cinema?

En un principi, l’arribada de la República no va provocar cap reacció en el món del cinema. En aquell moment, la producció espanyola es trobava en un moment de debilitat, i hi havia un desencís general, ja que eren les productores estrangeres, sobretot americanes, qui controlaven el pas del cinema mut al sonor. A més, les produccions espanyoles no arribaven a l’estranger, i això sí va provocar una reacció. Es va celebrar a Madrid el Congrés Hispanoamericà de cinematografia, i això va donar un nou impuls al cinema espanyol ja que es van utilitzar mesures proteccionistes.

El govern republicà va demanar a Luis Buñuel que fes un documental testimonial sobre Las hurdes, que es va titular Tierra sin pan. Però el seu esperit de crítica, de denúncia, va fer que el govern posterior, el de la coalició conservadora, el prohibís. Com a anècdota: la pel·lícula va ser produïda per l’anarquista Ramón Acín gràcies als diners que va guanyar jugant a la loteria.

L’any 32 es va fundar el primer estudi sonor a Espanya, l’anomenat Orphea Films. Malgrat les dificultats econòmiques, el cinema espanyol va començar a traçar el seu camí. I, de mica en mica, es van anar creant estudis, fins que es va arribar als 14! D’aquesta manera, es van obrir les portes de la producció espanyola, amb directors com Benito Perojo, Fernando Roldán, o Francisco Elías.

A Catalunya, es van començar a filmar les primeres pel·lícules en català: El cafè de la Marina, de Domènec Pruna, que és l’adaptació d’un poema de Sagarra, i El fava d’en Ramonet una pel·lícula de Lluís Martí, que era l’oncle de Berlanga. També van aparèixer cineclubs, de dos tipus: els impulsats pels burgesos, més intel·lectuals, i els impulsats pel proletariat, de caire sindical i propagandístic.

Però el que és realment important és que es va començar a utilitzar el cinema com a instrument educatiu, i es van crear institucions com el Comité de Cinema educativo, que va fer un llistat de vint pel·lícules que s’adaptarien a la matèria que s’impartia a les escoles. I no només això, sinó que el 1933 es va començar un curs de cinema a la Universitat de Barcelona.

En general, l’etapa republicana va ser una etapa molt prolífica: es van produir curtmetratges, documentals, i fins i tot llibres de cinema. Però, hi havia censura? Hi havia pel·lícules que es prohibien en una comunitat autònoma, i a la del costat no, etc. Per tant, era una censura, com ho podríem dir?... relativa?

Amb l’arribada de la Guerra Civil, el cinema fa una gran transformació. Es converteix en una eina de comunicació i d’influència ideològica. De tota manera, els elevats costos de producció impedeixen que es facin llargmetratges, i això afavoreix la producció de documentals i reportatges. De totes maneres, la producció es va mig paralitzar. Mentre que la producció cinematogràfica del bàndol republicà va anar molt lligada a les organitzacions sindicals i els partits polítics, la producció del bàndol nacional va ser més impulsat per la iniciativa privada.

A l’any 1938, va aparèixer una nova productora, anomenada Ediciones Antifascistas Films (E.A. Films), a Barcelona, i posteriorment Film Popular, que deia que era la firma comercial antifeixista al servei de la República, i també des del Partit Comunista es van produir documentals: se’n van fer fins a 65!

I encara una altra productora, es va crear. Es tracta de Laia Films, finançada en part per la Generalitat de Catalunya. Va crear un noticiari setmanal titulat España al día amb doble versió: la catalana i la castellana, i recollia l’actualitat de la situació política i cultural a la zona republicana.

Però una de les iniciatives més importants que es va fer des del govern republicà va ser Espoir, Sierra de Teruel de Malraux, del 1937. Malgrat l’esforç, la pel·lícula no hauria pogut sortir endavant sense l’aportació del capital francès. I què es va fer des del bàndol nacional?

Una vegada començada la Guerra Civil, es van dedicar a utilitzar el cinema en benefici propi, a impedir que el bàndol republicà en fes un ús que els pogués perjudicar. Volien un cinema que defensés la formación hogareña de conciencias religiosas y ciudadanas. Però l’Església, feia campanya contra el cinema. A Espanya, les produccions de Hollywood eren vistes com a immorals.

La lengua de las mariposas és una de les pel·lícules que parla d’aquesta etapa de la història d’Espanya, la República, que aquesta setmana celebra els 76 anys de la seva proclamació. D’aquest període, se n’han fet moltes pel·lícules.



L’avantatge és que fer en aquest moment pel·lícules sobre la Guerra Civil espanyola, o l’etapa republicana, potser s’ha posat molt de moda, o s’hi va posar fa uns anys, però és que la gràcia és que ara es pot prendre una perspectiva que fa uns anys no es podia prendre. També passa amb el cinema alemany, que ha après a mirar el passat amb uns ulls diferents, i aquesta és la clau del seu èxit. Això ho podem veure en pel·lícules com La vida de los otros, o Goodbye Lenin.

José Luis Cuerda, el director de La lengua de las mariposas, fa un enfocament del període republicà a partir de l’educació. Fernando Fernán Gómez encarnarà el paper de mestre republicà que, mitjançant l’aparent simplicitat del funcionament de la naturalesa, ensenyarà al seu alumne, el nen que té curiositat per descobrir, una forma peculiar d’observar el seu entorn.

Però també se n’han fet moltes més, de pel·lícules. La més recent, Las trece rosas, d’Emilio Martínez- Lázaro. Aquesta pel·lícula, però, ens situa al final de la Guerra Civil, és a dir, en el moment de les detencions i els afusellaments, en què 13 noies, les que seran les 13 roses, set d’elles menors d’edat, són afusellades pels franquistes.

A més, també s’han fet pel·lícules que observen aquesta etapa històrica des del punt de vista del paper de les dones, com a Libertarias, de Vicente Aranda, del 95.

Però una de les pel·lícules més significatives sobre la República i la guerra és Tierra y libertad, de Ken Loach, que ens enfoca la situació des de les diferències que hi ha en el mateix bàndol republicà. Però se n’han fet moltes d’altres, com La hora de los valientes, d’Antonio Mercero, en què Manuel, un jove que treballa al museu del Prado, acabarà arriscant la seva pròpia vida per protegir un quadre, l’autorretrat de Goya, ja que les bombes amenaçaven el museu.

I Ay Carmela, de Carlos Saura, de la qual ja us vam parlar en motiu de la mort d’un dels guionistes que va participar a la pel·lícula, Rafael Azcona Fernández. Aquesta pel·lícula pren com a protagonistes dos actors còmics que es dediquen a fer espectacles pel bàndol republicà, però que són agafats presos pels franquistes, que els obliguen a actuar per ells amb l’amenaça de ser afusellats.

En aquest cas trobem una pel·lícula amb un to humorístic, dins del drama que suposa aquesta obligació de fer somriure aquells que tenen el dit sobre el gallet, i el fusell sobre el teu cap. També passa amb pelis com La Vaquilla de Luis García Berlanga, Las bicicletas son para el verano, una pel·lícula de Jaime Chávarri basada en una obra de teatre de Fernando Fernán Gómez.

Cal dir que sobre aquest tema s’han escrit també molts llibres, i que alguns van ser adaptats a pel·lícula, com és el cas de Réquiem por un campesino español de Camilo José Cela, o La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Fins i tot els documentals que se n’han fet són molt nombrosos, però en podríem destacar dos: Los niños de Rusia, de Jaime Camino del 2001, La guerra cotidiana, de Daniel i Joan Serra.
Però la veritat és que són infinites, les pel·lícules que s’han fet sobre la República espanyola, i també sobre la guerra Civil, i el període franquista.

8 d’abril del 2008

Charlton heston mor als 84 anys

  • L'actor nord-americà i símbol del cinema èpic dels anys 50, Charlton Heston, va morir el dissabte passat als 84 anys. Com també li va passar a un dels seus millors amics, Ronald Reagan, l'actor patia una malaltia degenerativa molt similar a l'Alzheimer. Amb ell se'n van personatges del cinema com Ben Hur que li va valer l'únic Oscar de la seva carrera, el Moisès d'Els deu manaments o el coronel George Taylor d'El planeta dels simis. Però també el president més famós de l'Associació Nacional del Rifle (ANR).

  • L'atractiu protagonista d'històries èpiques era també un apassionat i eficaç portaveu de causes socials i polítiques. La del rifle és la més coneguda, però també és cert que va recolzar activament Martin Luther King. A la icona dels drets civils Heston el va titllar de "Moisès del segle XX". Com Reagan, Heston va ser president del Sindicat d'Actors, i fins al 1987 va ser un demòcrata registrat.

  • Les seves postures havien van virar cap al conservadorisme del tipus Reagan, i va ser a l'Associació Nacional del Rifle on va trobar el millor lloc per a la seva ideologia. De fet, va ser president de l'associació durant 4 mandats. Durant l'Administració Clinton, Heston parlava d'una "guerra cultural" contra els valors nord-americans, i la seva reacció a la massacre de l'institut Columbine va tenir un gran cost de popularitat que va ser retratat al film Bowling for Columbine de Roger Moore. Heston es va negar a una limitació d'armes després de la tragedia de Columbine on dos estudiants van assassinar 13 persones i van ferir a 24. ( Elephant de Gus Van Sant)



  • Si deixem de banda la seva ideologia, podem afirmar que la seva mort significa la pèrdua d'una gran figura èpica de l'època de les produccions colossals de Hollywood. Una figura conflictiva i polèmica.

James Bond contra L'alcalde de sierra Gorda


  • El pròxim film de de l'agent 007 es titularà Quantum of Solace, però podria dir-se James Bond contra l'alcalde de Sierra Gorda. La pel·lícula es roda al nord de Xile i allí l'espia s'ha trobat amb un villà que no estava en el guió, un dels més perillosos de la seva carrera. Es tracta de l'alcalde de la localitat chilena de Sierra Gorda, Carlos López, que el dimarts passat va irrompre en ple rodatge amb el seu tot terreny. Va estar a punt d'atropellar a dos membres de l'equip i va provocar destrosses materials. Finalment, l'edil va ser detingut per la policia, acusat de desordres i ingrés a una propietat privada.
  • La qüestió del problema recau en que fins a finals del segle XIX l'actual nord xilè formava part de Bolívia, nació que va perdre aquest territori en la guerra del Pacífic. L'alcalde de Sierra Gorda reclama que s'esmenti a Xile en el guió de la pel·lícula, ja que segons el film de Quantum of Solace aquell territori es troba en territori bolivià. Per aquest motiu l'edil ja havia convocat el dilluns als veïns del poble a manifestar-se amb banderes xilenes.
  • La producció de la pel·lícula, que dirigeix Marc Foster, va oferir a l'alcalde una compensació de 435 euros per rodar en el poble, però López la va rebutjar. L'alcalde de Sierra Gorda va enunciar que "Enviar a un poble de mil habitants forces especials de la policia i un canó d'aigua per a evitar que la gent camini pel carrer em recorda als pitjors anys de Pinochet".

7 d’abril del 2008

Les dones al cinema

  • Algunes de les dones més conegudes del cinema occidental i més popular. Proveu de coneixer-les a totes!



6 d’abril del 2008

Bandes sonores


Com ja sabreu, a La casa de vidre dediquem cada programa a la banda sonora d'una pel·lícula. Fins ara, les havíem escollit nosaltres, però a partir del programa del 10 de maig comencem el concurs, anomenat La pedra preciosa, en què els oients teniu la possibilitat, si encerteu el repte que us proposem, d'escollir la banda sonora del proper programa. Què us sembla? Ara us toca a vosaltres! Poseu-vos les piles, perquè el primer que ens enviï un e-mail a lacasadevidre@sants3radio.cat o ens deixi un comentari en aquest mateix bloc amb la resposta correcta, serà qui escollirà la propera banda sonora!

Aquestes són les bandes sonores que hem anat posant, des que vam començar el programa:


Once, de John Carney (8 de març)

Once, de John Carney, és una pel·lícula molt recent que pren com a escenari la ciutat de Dublín. Un Dublín que és testimoni d’una història d’amor, un Dublín que és espectador, potser seria millor dir oient, de la música que trenca amb el silenci dels carrers, un Dublín melòdic, vital, i alhora, somiador.

Són els actors que interpreten els dos papers principals, protagonistes d’aquesta història d’amor, els que donen veu a la banda sonora de Once. Glen Hansard, guitarrista i cantant irlandès del grup de rock The frames, i Marketa Irglova, una compositora i cantant txeca. Aquests dos joves ja havien enregistrat un disc junts, The Swell Season, i aquesta és la primera vegada que s’enfronten al repte de participar en una producció cinematogràfica. Estem parlant d’una banda sonora que ha rebut dues nominacions als premis Grammy, una d’elles, per la cançó Falling Slowly. Aquesta pel·lícula que ha enamorat a tants espectadors que, una vegada asseguts a la butaca, s’han vist immersos en aquesta atmosfera en què les notes dibuixen el lligam amorós entre una noia immigrant i un jove irlandès. A banda de la cançó guanyadora de l'Òscar, en podem destacar d'altres, com són Lies i If you want me.


Rent, de Jonathan Larson (15 de març)


És la història d’un grup de joves que intenten sobreviure en un Nova York dels anys 90, en el qual hi ha molta gent afectada pel virus del SIDA. És un musical de Jonathan Larson, i ens mostra, com mai no ho havia fet abans el gènere musical, personatges que són clarament bisexuals, homosexuals, i fins i tot transexuals. Aquest musical està inspirat en una obra de Puccini, La Bohème. Aquest magnífic musical va guanyar quatre premis Tony i el premi Pulizer. Seasons of love és la cançó d’arrencada del musical.

La pel·lícula Rent és una crítica social del Nova York dels anys 90, on moltes persones se sentien fora de la societat, marginats. És un musical que ens parla de les diferències socials, de gent amb SIDA... No day but today és el reflex d’aquesta societat tan dividida, on hi ha persones que no tenen la vida gens fàcil, i que han d’aprendre a pensar en aquest carpe diem que tenim tots interioritzat sense ser gaire conscients, realment, del valor que té. Perquè no hi ha futur, el que compta és cada hora, cada dia, cada moment.


Un recull de cançons dels Rolling, a causa de l'estrena de la pel·lícula de Martin Scorsese Shine a light. (5 d'abril)


En aquest cas, no és la banda sonora de cap pel·lícula, però té molt a veure amb l’actualitat en el món del cine. I és que Martin Scorcesse, després de guanyar un Òscar per la millor pel·lícula i direcció per Infiltrados, s’ha endinsat en el món del rock dels anys 60 i 70 i ha fet un documental sobre els Rolling Stones. En aquesta llargmetratge, titulat Shine a light, el director fa una entrevista amb tots i cadascun dels membres d’aquesta banda de rock configurant així la seva història musical com a grup. És per aquesta raó que en el nostre programa vam posar cançons com Satisfaction, Angie, Paint it black.



Pulp Fiction, de Quentin Tarantino (28 de març)

La selecció musical que Tarantino va realitzar pel seu film és brillant. Aquesta pel·lícula s'ha convertit en una de les pedres angulars de la cinematografia nord-americana de final de segle. Per descobrir l'excel·lència de la banda sonora de Pulp Fiction només cal escoltar el ja clàssic diàleg entre Tim Roth i Amanda Plummer a la cafeteria i la cançó Misirlou.




La banda sonora de Pulp Fiction de Quentin Tarantino és una de les culpables que s'haguessin d'incloure diàlegs del film intercalats amb la música. No obstant això, aquesta ho fa d'una manera intel·ligent, a diferència d'altres. Amb la cançó You never can tell assistim a una de les escenes de ball més memorables de la història del cinema entre Vincent Vega (John Travolta) i Mia Wallace ( Uma Thurman), que fins i tot ha estat parodiada en Els Simpson i la pel·lícula de Dreamworks Hormigaz, entre d'altres.



Es tracta d’un veritable repertori de bona música i diàlegs brillants, incloent el fragment bíblic preferit de Julius (interpretat per Samuel L. Jackson)," Ezequiel 25:17". La pel·lícula és un clàssic i la banda sonora no podia ser menys. També recomanem la cançó Girl, you'll be a woman soon.

Billy Elliot (3 de maig)

Billy Elliot és una pel·lícula d’Stephen Dandry, de l’any 2000, que ens presenta la història d’un nen d’onze anys que es vol dedicar a la dansa. La seva família s’hi negarà, perquè són pobres, i creuen que el seu fill ha d’aprendre alguna cosa que li sigui útil en el futur. Però Billy, el protagonista, en el seu afany per aprendre a ballar, assistirà a les classes de ballet d’una professora fins a esdevenir un gran ballarí. La música és també protagonista en aquesta pel·lícula, ja que és aquella que separa el món fictici que crearà Billy, del món real. Hi haurà moltes seqüències que seran com clips musicals, i això ens introdueix en aquest espai de llibertat que atraurà tan a aquest nen d’onze anys. Un dels clips musicals el trobem a l’inici de la pel·lícula, on una de les cançons de T-Rex acompanyen els diferents plans de Billy. Escolta, des d'aquí mateix, Cosmic Dancer:

Amb el guió de Lee Hall, Dandry ens afegeix una imatge d’un barri obrer als anys vuitanta, i ens centra l’atenció en una sola figura: un nen d’onze anys que vol ser ballarí. Malgrat totes les dificultats que això li suposa, per part de la seva família i la seva situació econòmica, finalment acabarà esdevenint un ballarí excel·lent. Perquè, si un creu en les seves possibilitats, possiblement trobarà allò que busca. És exactament aquesta idea la que una de les cançons de la banda sonora de Billy Elliot vol transmetre: es tracta de la cançó I believe, d’Stephen Gately.

Billy Elliot ens parla de temes com la pobresa, l’homosexualitat, i fins i tot ens endinsa en la psicologia d’un nen que aconsegueix vèncer tots els problemes a base d’esforç i, sobretot, d’autoconfiança. A town called Malice, de The Jam, composada per Paul Weller.



Forrest Gump (10 maig)

La banda sonora de Forrest Gump de Robert Zemeckis repassa un capítol turbulent de la història nord-americana amb clàssics dels 60 i 70. És un còctel complet que regirà grans figures de la música. El film va evolucionant en sons al llarg de la història americana. L'assassinat de John Lennon, les relacions amb la Xina comunista, l'escàndol de Watergate i el conflicte bèl·lic de Vietnam estan acompanyats d'una banda sonora inoblidable. Els millors versos de cada època han estat retallats i enganxats en aquest collage musical. Comencem amb una cançó d'un dels reis del Rock & Roll de l'època, Lynyrd Skynyrd, amb el tema Sweet Home Alabama.

A continuació escoltarem la cançó que acompanya l'aterratge de l’helicòpter de Forrest Gump al Vietnam. Es tracta de Fortunate Son de Creedence clearwater revival.

La banda sonora també es passeja per la onada hippie i en contra de la intervenció americana al Vietnam. Ha estat difícil triar entre tantes cançons mítiques però hem escollit California Dreamin de The Mamas and the Papas. Aquesta cançó d'enyorança cap a California va passar a ser un dels himnes del moviment hippie que va sacsejar els valors de la cultura occidental.

Rafael Azcona

Al programa del dia 28 de març, vam dedicar un espai al guionista de cinema espanyol Rafael Azcona Fernández, en motiu de la seva mort.

Es tracta d’un guionista que ha participat en moltes de les pel·lícules que han marcat una evolució important en el cinema espanyol. Ha participat en molts guions de la cinematografia espanyola, com El verdugo, Plácido, El jardín de las delicias, La vaquilla, El bosque animado, Soldadito español, Pasodoble, Sangre y arena, Ay Carmela, Belle époque, Tirano Banderas, La celestina, La niña de tus ojos o La lengua de las mariposas.

Azcona va començar la seva carrera professional com a novel·lista: va escriure El estrafalario i Vida del repelente niño Vicente, i també va col·laborar en revistes humorístiques com La Codorniz. Va ser una de les seves novel·les, la titulada El pisito, la que va endinsar-lo en el món del cine. Marco Ferreri, un director italià, va voler adaptar El pisito a guió cinematogràfic. Per un moment, la situació d’Azcona al món del cine semblava provisional, però finalment va dedicar-hi la resta de la seva vida. En els seus primers guions, El pisito, El cochecito, El secreto de los hombres azules, El verdugo, etc, Azcona feia un retrat de l’època que vivia, i també una denúncia social. Sempre, però, va voler reflectir la realitat espanyola en el món del cinema.

El seu primer guió propi va ser per la pel·lícula Plácido, de García Berlanga. Cal dir que aquest guionista, Rafael Azcona, va guanyar diversos Óscars, el 1988 per El bosque animado, i el 1998 va rebre un Óscar honorífic per tota la seva carrera.

Va ser Luz Casal qui va cantar les lletres d’aquesta pel·lícula d’animació. Per aquesta pel·lícula, El bosque animado, del 1998, també li havien donat un Goya al millor guió, tal com va passar amb la pel·lícula Ay, Carmela, del 91, amb el director Carlos Saura, per la qual va rebre un Goya al millor guió adaptat.El 1993 va rebre un Goya al millor guió original per Belle Époque, amb Fernando Trueba, i l’any següent un altre Goya al millor guió adaptat per Tirano Banderas.

En total, són cinc goyes, a més del premi Nacional de Cinematografia el 1982, la Medalla d’Or de les Belles Arts el 94, i el Goya d’honor el 98. El cineasta José Luis Cuerda va declarar que Rafael Azcona va escriure les millors històries del cinema espanyol.

I és que Azcona ha estat un guionista amb un carrera realment meritòria, ha participat en pel·lícules de cineastes espanyols com Luis García Berlanga, Carlos Saura i Fernando Trueba, i ha escrit molts dels guions que configuren la història del cinema espanyol. Segons la presidenta de l’Acadèmia de Cinema, Ángeles González, amb la pèrdua d’Azcona, desapareix un dels més grans escriptors de cinema d’Europa, no només d’Espanya.

Charles Chaplin contra el cinema sonor

  • El cinema sonor va ser un esdeveniment cabdal pel desenvolupament del setè art. Però no tothom el va rebre de bon grat. Mentre el públic que va presenciar El cantor de jazz (1927) es va commoure amb les primeres paraules unides a la imatge en moviment , molts dels genis de la indústria cinematogràfica assetjaven el cinema sonor. Això va ser pels problemes tècnics que suposava la incorporació de so a la imatge i el menyspreu del cinema mut cap al sonor. Per exemple, el cineasta i escriptor René Clair va afirmar que «El cinema parlat no és el que ens espanta, sinó el deplorable ús en que els nostres industrials l'utilitzaran». I Chaplin va declarar que «Els talkies havien assassinat a l'art més antic del món, l'art de la pantomima».
  • La batalla de Charles Chaplin contra el cinema sonor, o a favor del cinema mut, és una lluita constant. De fet, es pot apreciar en cadascuna de les pel·lícules que el director va realitzar des de l'aparició d'El cantor de jazz. A Llums de la ciutat (1931), l'única incursió del diàleg sonor és utilitzada com una mofa del poder polític de la ciutat. Però és a Temps moderns (1936) i El gran dictador (1940) on Chaplin sucumbeix al cinema sonor.
  • L'ús del so a Temps moderns correspon en la seva gran majoria a una intenció còmica que ajuda als gags del film. Malgrat la negativa de Chaplin al cinema sonor, és conscient que també ell en pot treure profit. No obstant això, Chaplin només inclou els dialègs en els personatges del cap tirà de la fàbrica i el propi Charlot. El cap tirà protegeix la dualitat de la crítica a la indústria. Per una banda contra el taylorisme i, per l'altra, al cinema sonor a l'encarnar al cap tirà que explota als seus treballadors i utilitza la seva veu per aconseguir-ho. L'ús del diàleg per part de Charlot podria semblar paradoxal si no fós per què l'única incursió en el sonor la fa cantant en un idioma incomprensible. Així, Chaplin usa el seu humor per a reforçar la seva idea sobre els “talkies” i declarar que si Charlot pogués parlar, deixaria de ser entès.Escoltem un fragment daquesta canç, una versió molt personal de Li cherche apres Titine.




  • En aquesta cançó, Charlot oblida la lletra i s'inventa una lletra composta per diversos idiomes. D'una forma brillant, Chaplin ens recorda que mentre el llenguatge del cinema mut era universal, el sonor havia de transcriure's a les llegües de cada país pel seu enteniment.

  • El cinema sonor es va instaurar en la indústria amb rapidesa i va anar arraconant al cinema mut. Chapin era conscient que la guerra estava perduda. Amb el film El gran dictador, va decidir enterrar a Charlot amb dignitat i orgull. És al final de la cinta, on el dictador al que interpreta Charlot llença un emfàtic discurs. Les seves primeres paraules intel·ligibles servien per a escriure l'epitafi del personatge més universal de la història del cinema. Escoltem el discurs del Gran dictador, on curiosament Charlot comença disculpant-se.




  • Chaplin accepta el sacrifici en defensa d'una causa perduda, el cinema mut, i sap que Charlot no tornarà. De fet, aquesta és l'últim film del personatge que romandrà per a sempre en la màgia del cinema mut. Tal com va escriure l'artista "Pocs sabem gaudir d'aquest do universal que és el silenci. El cinema sonor destruïx la gran bellesa del silenci"

El theremin en el cinema




· Mireu el somni surrealista de Recuerda ( Hitchocock) i estigueu molt atents a la música:

  • La música del somni surrealista de la película Recuerda d'Alfred Hitchcock (1945). El sons misteriosos que heu escoltat corresponen a un peculiar instrument anomenat Theremin. A "Recuerda", els sons del theremin i els decorats surrealistas de Dalí van reflectir el món ocult de la ment del protagonista.



  • De fet, la magnífica banda sonora amb aquest instrument va donar al compositor Rozsa el seu primer Oscar. D'altra banda, va demostrar la importància de l'assignació d'un instrument per a la descripció musical d'una escena o la caracterització psicològica d'un personatge.



  • Doncs si, el theremin és desconegut però ha tingut una gran importància en la història de la música i també del cinema. Tot va començar quan, després de la Revolució Rusa, Lenin va demanar a la comunitat científica que busqués noves aplicacions per a l'electricitat. L'enginyer i violoncel·lista Lev Sergeyevitch Temev, és a dir Leon Theremin ( ara us ha quedat més clar?), va crear al 1920 el primer instrument electrònic que portà el seu nom.



  • Suposo que ara ja estareu curiosos de saber com és un theremin no? Doncs, la principal característica del theremin és que "es toca sense tocar-lo", no per això, no es tracta de magia. El theremin es basa en dos oscil·ladors que produïxen unes ones amb freqüències superiors a les que l'oïda humana pot percebre. Aquestes ones interfereixen entre si i donen lloc a noves ones audibles, el to de les quals es controla movent les mans al voltant de l'antena de l'instrument però sense tocar-la. Això fa que sigui un instrument molt difícil de tocar. El so del theremin té una qualitat expressiva i immaterial. Sovint, se l'ha descrit com a "música de l'èter" o "música sobrenatural". Gràcies a aquestes característiques, molts compositors van començar a utilitzar el theremin.



  • Com ja heu vist amb la banda sonora de Recuerda de Hitchcock, el theremin te una forta relació amb el cinema. D'una manera especial, aquest instrument s'ha utilitzat per crear la misteriosa atmosfera de les películes de Ciencia ficció. L'associació entre el theremin i el gènere de ciència-ficció es va produir a partir del magnífic d'aquest instrument per Bernard Herrmann en el film Ultimàtum a la Tierra. Escolteu la seva banda sonora a: http://www.youtube.com/watch?v=rTmQdfd8G60



  • Com podeu comprovar, el theremin es va incorporar en un conjunt instrumental amb gran eficàcia. Als anys 50, el theremin va ser utilitzat en molts altres películes fantàstiques o de ciència ficció com Operación: la luna, Asesinato a media noche o La cosa. Howard Shore també va utilitzar l'instrument electrònic a Ed wood, on retratava un director i productor de sèrie B.



  • L'avenç de la informàtica i l'electrònica en els últims anys, ha creat nous instrument que competeixen en el Theremin. No obstant, aquest instrument electrònic es manté en l'actualitat amb un gran prestigi i encara l'hem de tenir en compte. Per exemple, el compositor Danny Elfman el va utilitzar a Mars Attack de Tim Burton. Aquest film fa una paròdia de les películes clàsiques de ciència Ficció. Si esteu interessat pel theremin podeu visitar la web: www.teremin.com

5 d’abril del 2008

La casa de vidre de Fructuós Gelabert

I us preguntareu, per què un programa de ràdio que parla sobre cinema s'ha d'anomenar La casa de vidre? Doncs, la resposta la teniu aquí:



Fructuós Gelabert. Ell té la resposta.

Una altra pista? El barri de Sants. Perquè Sants és molt més que l'anunci de Sants, Sants, Sants, carrer de Sants..., perquè Sants és molt més que la Núria Feliu i els seus veïns, perquè Sants és molt més que els castellers de Sants; Sants és molt més que un barri que acull una famosa estació.

Sants, aquí on el veieu (bé, el podeu veure si teniu una mínima noció de geografia barcelonina), és el barri que va ser escenari dels inicis del cinema català. El propi Fructuós Gelabert va obrir-hi els seus estudis, Boreal Films, a l’espai que ara ocupa el centre de la Plaça de Sants. Aquest lloc va ser conegut popularment com La Casa de Vidre.

Però, qui era Fructuós Gelabert? Doncs, si ens situem a l'any 1895, Fructuós Gelabert era un jove ebanista santsenc amb certs coneixements de fotografia. Això sí: va ser un dels primers espectadors de cinema, d'aquell cinema projectat pel cinematògraf dels Lumière, un gran invent que van presentar a París aquell mateix any. De seguida es va importar a tot Europa, i va arribar a Barcelona. Els mateixos germans Lumière van fer una exposició a La Rambla. Ben aviat, Antoni i Emili Fernández, dos fotògrafs, van veure el futur de l’invent i crearen el cinematògraf Napoleó.

Fructuós Gelabert va ser capaç de crear la seva primera càmera per filmar i es va disposar a fer primeres filmacions del cinema català, i també de l’estat espanyol.

Fins fa pocs anys, s’afirmava que la primera filmació feta a l’Estat espanyol era Baralla a un cafè, film realitzat al casino de Sants. No obstant això, s’ha descobert que al 1897 Gelabert ja havia filmat dues escenes de la vida qüotidiana de Sants: Sortida del públic de l’esglesia parroquial de Santa Maria de Sants i Sortida dels treballadors de l’Espanya Industrial. No us recorda a algun altre film dels Lumière? Un any més tard va produir Xoc entre dos transatlàntics, que es considera la primera película del cinema d’animació a l’Estat.

El cinematògraf es va popularitzar gràcies als firaires que recorrien les festes majors com si es tractés d’un espectacle de magia. Però no s'escapava de les crítiques, com les d’intel•lectuals com Russiñol, Maragall i Eugeni d’Ors, que el consideraven un espectacle per a incults. Poc a poc les imatges van anar omplint-se d'arguments i va aparèixer el gènere documental, que va deixar constància dels fets que conmovien la ciutat. La Setmana Tràgica va ser enregistrada amb dos títols, Los sucesos de Barcelona (1909) de Josep Gaspar i La huelga general de agosto en Barcelona de Gelabert.