Fructuós Gelabert. Ell té la resposta.
Una altra pista? El barri de Sants. Perquè Sants és molt més que l'anunci de Sants, Sants, Sants, carrer de Sants..., perquè Sants és molt més que la Núria Feliu i els seus veïns, perquè Sants és molt més que els castellers de Sants; Sants és molt més que un barri que acull una famosa estació.
Sants, aquí on el veieu (bé, el podeu veure si teniu una mínima noció de geografia barcelonina), és el barri que va ser escenari dels inicis del cinema català. El propi Fructuós Gelabert va obrir-hi els seus estudis, Boreal Films, a l’espai que ara ocupa el centre de la Plaça de Sants. Aquest lloc va ser conegut popularment com La Casa de Vidre.
Però, qui era Fructuós Gelabert? Doncs, si ens situem a l'any 1895, Fructuós Gelabert era un jove ebanista santsenc amb certs coneixements de fotografia. Això sí: va ser un dels primers espectadors de cinema, d'aquell cinema projectat pel cinematògraf dels Lumière, un gran invent que van presentar a París aquell mateix any. De seguida es va importar a tot Europa, i va arribar a Barcelona. Els mateixos germans Lumière van fer una exposició a La Rambla. Ben aviat, Antoni i Emili Fernández, dos fotògrafs, van veure el futur de l’invent i crearen el cinematògraf Napoleó.
Fructuós Gelabert va ser capaç de crear la seva primera càmera per filmar i es va disposar a fer primeres filmacions del cinema català, i també de l’estat espanyol.
Fins fa pocs anys, s’afirmava que la primera filmació feta a l’Estat espanyol era Baralla a un cafè, film realitzat al casino de Sants. No obstant això, s’ha descobert que al 1897 Gelabert ja havia filmat dues escenes de la vida qüotidiana de Sants: Sortida del públic de l’esglesia parroquial de Santa Maria de Sants i Sortida dels treballadors de l’Espanya Industrial. No us recorda a algun altre film dels Lumière? Un any més tard va produir Xoc entre dos transatlàntics, que es considera la primera película del cinema d’animació a l’Estat.
El cinematògraf es va popularitzar gràcies als firaires que recorrien les festes majors com si es tractés d’un espectacle de magia. Però no s'escapava de les crítiques, com les d’intel•lectuals com Russiñol, Maragall i Eugeni d’Ors, que el consideraven un espectacle per a incults. Poc a poc les imatges van anar omplint-se d'arguments i va aparèixer el gènere documental, que va deixar constància dels fets que conmovien la ciutat. La Setmana Tràgica va ser enregistrada amb dos títols, Los sucesos de Barcelona (1909) de Josep Gaspar i La huelga general de agosto en Barcelona de Gelabert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada