La casa de vidre

La casa de vidre: 23 d'abril

2011-04-21T11:49:00.000-07:00

Com que és Sant Jordi, que aquest any cau en Setmana Santa, avui tenim un programa ben especial. Hem preparat un monogràfic sobre el festival Cinéma du Réel, amb dues entrevistes als realitzadors Vania Aillon per "La tierra tiembla" (La terre tremble) Nicolás Rincón per "Los abrazos del río" (Les étreintes du fleuve).

La casa de vidre: 16 d'abril

2011-04-17T08:58:00.001-07:00

Aquesta setmana, el gènere documental aflora com a protagonista del nostre programa. De primera mà, la Mireia ens podrà explicar tres facetes del documental que va poder contemplar durant la seva estada al festival Cinéma du

Réel (http://www.cinemadureel.org/index.php?lang=fr, Cinema del Real) de París. Però el documental encara pot anar més lluny! I és que s'ha creat una nova sèrie de ficció via Internet que se serveix de l'estètica documental per guanyar versemblança. Es diu The Marble Hornets, i és visionable a través del mateix youtube: http://www.youtube.com/watch?v=Wmhfn3mgWUI

El Pere ens en parlarà juntament amb el Xavier, que ens presentarà l'estrena de la setmana: Código Fuente.

I això no és tot! Aquesta setmana, emetem al programa un nou tràiler del concurs! Es tracta d'un veí de la Bordeta, que ens proposa el projecte cinematogràfic "Descobrint Berga", sobre el descobriment d'un nou continent.

La casa de vidre: 9 d'abril

2011-04-15T06:00:00.001-07:00

La casa de vidre: 24 de març

2011-03-26T13:39:00.000-07:00

Dues morts, la de l'estimada Lizz Taylor, i la del britànic Michael Gough, encapçalen malauradament el programa d'aquesta setmana.

Testosterona, o pel·lícules d'autor? Depèn de quin tipus d'espectadors sigueu, aquesta setmana entrareu a una sala o una altra del cinema. I és que curiosament aquesta la cartellera es polaritza en dos grans bàndols que entenen la vida, el cinema, de

maneres molt diferents.

i aquesta setmana, a La casa de vidre...

2011-02-23T02:26:00.000-08:00

Parlem de l'últim treball de Bebo Valdés, en el marc d'aquest brillant trio artístic que ha format juntament amb Mariscal i Trueba

Trueba y Mariscal: Bebo es la gran inspiración de Chico y Rita

La casa de vidre- Bon any nou!

2010-12-31T11:12:00.000-08:00

La Casa de vidre us desitja un molt bon any nou!

La casa de vidre- Nadal!

2010-12-24T09:45:00.000-08:00

Arriba el Nadal i la Casa de Vidre us ofereix les millor propostes cinematogràfiques! Bon nadal cinèfil a tothom!

La Casa de Vidre 4 de Desembre

2010-12-13T16:22:00.002-08:00

FATHER, "YES SON", I WANT TO KILL YOU. MOTHER, I WANT TO FUCK YOU.

No necessitem res més per a definir Jim Morrisson en el nou documental "When you are strange. En Pere Marzo ens el descobreix, la Maria Padró ens sorprendrà amb un altra història fantàstica sobre la història del cinema, en Marc Arcas continua amb el concurs de trucades i la Mireia Chavarria i el Víctor Fenés us informen de les noves estrenes.

La Casa de Vidre, 18 de novembre

2010-11-21T03:39:00.000-08:00

En la setmana de la marató de cinema fantàstic i de terror de Sants repassem les útlimes estrenes, la Maria Padró ens descobreix una altra d'aquelles petites històries perdudes enmig de la història del cinema i el Marc Arcas insisteix en el seu peculiar concurs.

PROGRAMA. 13 de novembre de 2010

2010-11-18T08:09:00.000-08:00

Per fi arriba... La Marató de Sants!

El programa. 7 de novembre

2010-11-04T15:43:00.000-07:00

Parlem de dues pel·lícules que han estat projectades al festival de documentals In-EDIT de Barcelona, LennonNYC i Barcelona era una fiesta. I avui l'Oliver salta les barreres de la graella de Sants3Ràdio i visita La casa de vidre per parlar-nos de Hereafter, de Clint Eastwood. I aquesta setmana, Agnosia, Senyora D, La bohème, Jackas 3D, i La mosquitera!

Ah, i al Víctor li surten plans que no esperava... Una macedònia de dinosaures després de l'emissió del programa?

EL PROGRAMA. 30 d'octubre

2010-11-04T14:54:00.001-07:00

Rememorem amb Guillem Fernández el conegut Ben Affleck amb un bon pretext: The Town, que s'estrena aquesta setmana, tal com altres pel·lícules, 14 dies amb Víctor, Los ojos de Julia o Copie Conforme, protagonitzades per actrius com Belén Rueda i Juliette Binoche. Com sempre, no hi pot faltar la nostra secció de trucades, amb Marc Arcas, que aquesta vegada es col·loca darrere unes enormes ulleres de pasta.

Sorkin, Aaron Sorkin.

2010-10-14T10:14:00.000-07:00

Si aquests dies camineu pels carrers de Barcelona i observeu els opis publicitaris, veureu el cartell de l'estrena més important de la setmana. Es traca de La Red Social (The Social Network) la que diuen serà una de les pel·lícules més rellevants d'aquest any. Doncs bé, si us fixeu una mica més en el cartell veureu que sota de la fotografia del protagonista tan sols apareixen dos noms, dos reclams. A diferència d'altres films aquest dos noms no són els de dues super-estrelles de Hollywood sinó els del seu director, David Fincher, i el seu guionista, Aaron Sorkin. I és que si bé no és estrany que un director ( i més de la talla de Fincher) sigui reclam en un cartell, no deixa de sorprendre que el nom d'un guionista estigui visiblement remarcat dins el cartell publicitari d'una pel·lícula.

Però per aquells que coneixem la carrera i la vàlua d'Aaron Sorkin aquest fet no ens sorprèn.

Aquest és el motiu pel que vull dedicar una entrada al nostre bloc a la figura d'aquest gran guionista que ens els darrers 15 anys ens ha entregat pel·lícules molt interessants i una sèrie de televisió inoblidable. Estem parlant d'El Ala Oeste de la Casa Blanca. Aquesta producció de la Warner Bros. emesa a la NBS a partir del 1999 va ser tot un èxit de crítica i audiència i va marcar l'inici (juntament amb Los Soprano) de l'actual edat daurada de la televisió. Durant les primeres 4 temporades de les 7 totals, Aaron Sorkin va firmar el guió de tots els episodis, cosa que demostra la seva capacitat de treball. Durant aquestes 4 temporades, els fans de la televisió de qualitat van poder disfrutar de les seves millors característiques com a guionista: personatges interessants i empàtics, drama creïble i sobretot diàlegs, molts diàlegs. I és que aquesta ha quedat com la seva gran característica. Tota l'obra d'Aaron Sorkin està repleta de diàlegs constants però no uns diàlegs innecessaris i reiteratius, sinó uns diàlegs absorbents i sempre interessants on a través de l'ocupació i/o la trama dels protagonistes (ja sigui política americana, un judici o la invenció del Facebook) es construeix (o de-construeix) la psicologia i la personalitat dels personatges que veiem.

Així ha estat sempre en una carrera que va començar com a jove dramaturg al Nova York dels 80. Després de debutar amb un parell d'obres que no van tenir molt ressò, Sorkin va escriure l'obra titula A few good men. Abans de que s'estrenés al teatre, ja va rebre una oferta per adaptaria al cinema. El resultat d'això va ser la seva entrada a Hollywood per la porta gran amb Algunos Hombres Buenos, dirigida l'any 1991 per Rob Reiner i protagonitzada per Jack Nicholson i Tom Cruise. El film, un potent drama que questiona el poder de l'excèrcit americà, va ser un èxit de recaptació i crítica, cosa que va permetre a Sorkin ser un dels guionistes més sol·licitats del moment. Després d'això va escriure el thriller Malícia i va fer de guionista no acreditat a La Roca o La Lista de Schindler entre d'altres. També va escriure el guió de El Presidente y Miss Wade, el film del que va sorgir El Ala Oeste de la Casa Blanca a partir d'idees descartades.

Després d'aquesta pel·lícula va debutar a la televisió creant i escrivint la comèdia Sports Night que seguia el que hi ha darrera d'una televisió esportiva. Aquest gust per explorar els secrets que s'amaguen sota una gran institució i la facilitat per crear trames dins grups corals és una constant en el treball televisió de Sorkin, ja que aquesta és la base d'Sports Night, El Ala Oeste de la Casa Blanca i la seva darrera sèrie cancel·lada al 2006 Studio 60 on the Sunset Strip que explorava la rereguarda d'un programa de televisió en crisis.

En els darrers anys, Aaron Sorkin s'ha dedicat per complet al cinema. El 2007 es va estrenar La Guerra de Charlie Wilson escrita per ell, dirigida per Mike Nichols i amb Tom Hanks i Julia Roberts. La pel·lícula representava un gir cap al sarcasme i l'humor crític per encarar una moment clau de la política americana dels anys 80. Va passar un pèl desapercebuda tenint en compte el potencial que duia però a la fi, és una gran pel·lícula. Després, Sorkin es va dedicar a desenvolupar nous guions. Un d'ells és el que s'estrena aquesta setmana i el motiu per dedicar aquest article, La Red Social. El film ha despertat molta curiositat des dels seus inicis ja que tothom es preguntava com es podia fer una pel·lícula sobre facebook. En seguida que es va saber que Aaron Sorkin seria el guionista i David Fincher el director, la curiositat va ser encara més gran. Què podrien fer aquests dos grans del cinema actual? Doncs pel que diu la premsa i el públic a hores d'ara, potser han fet la millor pel·lícula de l'any (amb perdó d'Inception i Toy Story 3) i la candidata més clara per guanyar als oscar. Encara queda molt camí i més val no crear masses expectatives però el cert és que tothom s'està rendint a aquesta pel·lícula i al guió d'Aaron Sorkin que un cop més, a base de diàlegs constants sap elaborar una crònica demolidora de l'amèrica actual.

EL PROGRAMA. 9 d'octubre de 2010

2010-10-10T03:32:00.001-07:00

Aquesta setmana... Mentre Kirk Douglas assisteix al funeral del seu company Tony Curtis, Norman Foster es deixa retratar a través dels esbossos dels seus propis edificis, i dues bessones amb mirada desconcertant anuncien el Festival de Sitges d'enguany... S'estrenen Exit through the Gift Shop, Amador, Wall Street el dinero nunca muere... I no us perdeu el projecte denúncia d'un veí d'Hostafrancs, que trucarà avui a La casa de vidre!

PROGRAMA. 02/10/2010

2010-09-29T14:13:00.000-07:00

"Ara et diré el nom de tres coses que vull que em repeteixis i que d'aquí a una estona recordis: Bicicleta, cullera, poma. "

Avui parlem de documentals, ja que aquesta setmana s'estrena la nova pel·lícula de Carles Bosch, amb un protagonista ben especial, Pasqual Maragall, i un tema prou delicat, l'alzheimer, sobre la qual debatrem amb el Pere Marzo, que comença una nova secció del programa. I aprofitarem per comentar un altre documental, Aral, el mar perdut, d'Isabel Coixet, que es pot veure a l'Espai de Disseny Roca.

Però no ens deixem les altres pel·lícules que aquesta setmana es fan espai a la cartellera dels nostres cinemes. És per això, que avui parlem d'Abel, Cielo, Buried, Machete i Híncame el diente. Ah, i seguim amb les trucades de Marc Arcas, com sempre!

La Llegenda de Superman continua

2010-09-28T04:24:00.000-07:00

Benvinguts seguidors de La Casa de Vidre,

Deixeu-me estrenar-me escrivint en el blog amb un article sobre una dels meus personatges preferits: SUPERMAN. Aquest superheroi totpoderós (i incomprès per les masses actuals) és un símbol perdut de l’edat daurada dels còmics. En temps de decadència, d'històries dramàtiques, marcades per un to crepuscular i on els herois són figures tràgiques, sembla que no ha hagut cabuda per una icona com Superman.

La majoria de la gent encara el té per un heroi perfecte, sense problemes ni dilemes. Però no és així. Tots aquells que hem llegit els seus còmics més importants i l'hem seguit per diferents mitjans fins avui dia, sabem que Superman té material de gran recorregut i temes per explorar. El pitjor és que la indústria cinematogràfica (en concret la Warner Bros.) na ha sabut treure tot el suc al personatge i s'ha encallat en la imatge de l'època daurada, idealitzada per la magnifica pel·lícula "Superman" de 1978 i dirigida per Richar Donner. Aquest va ser l'error de plantejament de "Superman Returns" (2006, Bryan Singer), voler seguir el camí marcat pel primer film. Gran error. Resultat: Una franquícia multimilionària estancada en el limbe.

Però això està a punt de canviar.

I és que l'home més ben tractat i estimat a la Warner Bros. actualment, Christopher Nolan va acceptar fa mesos liderar la reconversió de l'Home d'Acer per ressuscitar-lo tal i com va fer amb Batman fa ja 5 anys. Aquest cop no ho farà com a director, sinó com a productor, supervisant el guió i escollint a aquell que segui a la preuada cadira de director. I és aquí on l'actualitat marca el curs d'aquest article ja que segons s'ha pogut saber darrerament via deadline, Christopher Nolan té en ment una llista de 6 directors amb els que s'està reunint per considerar que serà l'elegit. La llista és prou interessant i està donant molt a parlar dins les entranyes de Hollywood. Els directors considerats pel "mentor" del projecte són Tony Scott (“Amor a Quemarropa”, “Enemigo Público” i un llarg etcètera), Matt Reeves (“Monstruoso”), Jonathan Liebesman (“Battle: Los Angeles”), Duncan Jones (“Moon”), Zack Snyder (“300”, “Watchmen”) i la darrera incorporació a la llista, Darren Arronofski (“El Luchador”).

Com veieu, els candidats són tots interessants. A Tony Scott tots el coneixem, pot aportar experiència, ofici i entreteniment sens dubte però potser per una posada al dia de l'heroi de Krypton, no és el més adequat. Respecte Jonathan Liebesman us diré que conec molt poc d'ell a part de la precuela de “La Matanza de Texas” que va dirigir al 2006 i dels 6 és el que menys confiança em dona però mai se sap. Zack Snyder és segurament un dels directors amb més ressò de la llista però per a mi, no és una bona opció. Personalment no sóc fan de la seva feina i tot i que demostra tenir qualitats per entretenir (“300” és una gran pel·lícula per entretenir, res més) crec que el perd massa la seva utilització de la imatge ràpida més l'slow motion. No sé, em cansa. A més quan va estar davant d'un material exigent com és “Watchmen” (un dels còmics més importants de la història) no va estar a l'alçada.

I el mateix és el que li podria passar amb Superman. Respecte Aronofski que es va afegir a la llista fa poc, també diré que no m'acaba de convèncer massa. És un director que malgrat els seus defectes, se l'ha de reconèixer una marca personal indubtable i una forta personalitat, un fet que no és gens dolent. Però precisament per això no el veig treballant amb Christopher Nolan. Potser m'equivoco i resulta ser l'únic director capaç de portar aquest projecte més lluny que el Batman de Nolan, però no m'acaba de fer el pes. Això si, és el director que més està donant a parlar, fins i tot ja s'especula que amb ell arribaria Natalie Portman com a Lois Lane.

I em deixo pel final les meves dues apostes d'entre els candidats. Personalment crec que un director jove seria el millor pel projecte. Si a més, aquest director ha demostrat en les seves poques pel·lícules un domini extraordinari per l'acció i el pols narratiu, millor que millor. És per això que Matt Reeves i Duncan Jones encaixarien més dins de l'estructura liderada per Christopher Nolan. Matt Reeves ja sap el que és treballar per a un pes pesant de Hollywood com és el cas de J.J Abrams. "Monstruoso" va suposar un debut fantàstic pel director que ara ha impressionat al festival de Toronto amb la seva versió americana de la sueca "Déjame Entrar" (pot semblar un sacrilegi dir això, però molts asseguren que és un remake a l'alçada de l'original).

Respecte Duncan Jones, he de dir que m'interessa més que Matt Reeves i crec que seria la millor opció. No perquè sigui fill del gran David Bowie (imagino que el pobre no es pot separar d’aquest fet) sinó perquè com va demostrar amb "Moon", la seva òpera prima, és un director amb un recorregut molt interessant, capaç de fer un petit film impressionant amb quatre duros i que segurament amb tots els diners de la Warner Bros. prodria fer un Superman interessantíssim sota la tutela del omnipresent Nolan.

En tot cas, en poques setmanes se sabrà qui és l'elegit per retornar al fill perdut de Krypton al lloc que li pertoca dins el panorama actual. Al cap i a la fi, és el superheroi definitiu i es mereix un el seu espai al més alt del pabelló cinematogràfic.

EL PROGRAMA. 25 de setembre de 2010

2010-09-26T23:09:00.000-07:00

Sobrevolem el festival de San Sebastián; inaugurem la secció de The
good, the bad and the ugly amb el nostre col·laborador Guillem Fernández, que ens porta el millor i pitjor de Tim Burton!

També continuem el nostre concurs de llargmetratges i repassem les últimes estrenes: el Gran Vázquez, Astroboy, Elisa K i Carancho!

el retorn de... LA CASA DE VIDRE!

2010-09-20T07:25:00.000-07:00

Comença la 4a temporada de la Casa de Vidre, conduïda de nou per Mireia Chavarria i Victor Fenés, i amb col·laboradors com Xavier Manuel, Marc Arcas, Maria Padró, Guillem Fernández o Pere Marzo.

Sí, Chabrol ha mort, però Godard encara NO!

Avui entrevistem a Lluis Miñarro, director del documental sobre el budisme Blow horn, que s'estrena aquesta setmana, i reflexionem sobre la paranoia dels 50 a la ciència ficció amb la secció d'en Xavi, Sense fricció...

I això no és tot, sinó que encara hi ha més novetats, ja que avui esperem rebre les primeres trucades del nou concurs de La casa de vidre. Per últim, com és tradició, repassarem l'actualitat cinematogràfica que més us interessa. Avui al programa, Contracorriente i El Americano!

La Casa de Vidre - 14 de novembre del 2009

2009-11-22T08:23:00.000-08:00

Presentem l'alternativa, el festival de cinema indie a barcelona, i et presentem les millors estrenes! Atenció al concurs de la marató de cinema fantàstic i de terror!

La Casa de Vidre - 7 de novembre del 2009

2009-11-12T01:30:00.000-08:00

Arriba la XXI Marató de cinema fantàstic i de terror al nostre barri. Parlem sobre True Blood, la sèrie vampírica de moda i us recomanem les millors películes de la setmana.

Difón el teu gust per la radio de barri!

La Casa de Vidre - 31 d'octubre del 2009

2009-11-03T02:05:00.000-08:00

La Mireia Chavarria ens transporta pels aires més cinefils de Paris i us recomamen les millors propostes de la setmana. Difon el teu gust per la radio de barri!

2009-10-30T04:27:00.001-07:00

Rememorem Sunset Boulevard de Billy Wilder i repassem les estrenes de la setmana. Difon el teu gust per la radio de barri!

La casa de vidre - 17 d'octubre del 2009

2009-10-16T14:19:00.000-07:00

Recull de festivals per complementar les estrenes de la cartellera d'aquesta setmana!
Difon el teu gust per la radio de barri!

La Casa de Vidre - 10 d'octubre de 2009

2009-10-10T07:05:00.000-07:00

Anys i anys, per molts anys! Celebrem el 40e aniversari del grup britanic Monty Python i us recomanem la millor cartellera de la setmana! Difon el teu gust per la radio de barri!

Estrena del programa! 3 octubre 2009

2009-10-07T14:50:00.000-07:00

Estrena de la Casa de Vidre, l'espai cinematogràfic de Sants 3 Radio, on presentarem les noves incorporacions de la temporada i comentarem l'actualitat de les nostres sales de cinema.

Difon el teu gust per la radio de barri!

Benvinguts Pere, Monica i Guillem!

18 de juliol. ÚLTIM PROGRAMA!

2009-07-16T07:47:00.000-07:00

Unes gotetes d'èpica, pols de globus de colors i, finalment, evitar mirar cap a baix. Aquests són els ingredients per a la poció màgica del cinema, com també la millor manera d'acomiadar la temporada del nostre programa. Avui, les frases més emblemàtiques del cinema, la mirada del crític i cinema infantil amb Man-hoh Tang i dos nens de 8 i 10 anys, l'Albert i el Manel.

11 de juliol

2009-07-12T07:14:00.000-07:00

Són compatibles cinema i poesia? La nostra col·laboradora Maria Padró ens n'ha preparat alguns exemples, i és que hi ha un munt de poesies que han inspirat a directors de cinema, i fins i tot hi ha poetes que han escrit grans proeses inspirats per films que havien vist. A Berlín, encara van més enllà, ja que han inventat un nou gènere, una barreja de poesia i cinema amb moltes influències del videoart. Si en voleu saber més, escolteu-nos! Ah, i no us perdeu la mirada del crític: avui parlem de Paranoid Park, la nova pel·lícula de Gus Van Saant.

4 de juliol

2009-07-02T12:14:00.000-07:00

Ja és estiu! Aquest dissabte, a La casa de vidre tindrem converses fresques, en concret, sobre cinema adolescent. La Teresa Espejo i la Martina Rodríguezens donaran els seus punts de vista sobre pel·lícules com Twilight (el Crepúsculo, basada en la novel·la d'Stephenie Meyer), Anatomia de Grey i Pagafantas, com també Juno, Verónica Mars o Cosmopolitan... Al nostre programa, però, no hi faltaran els comentaris sobre el cinema a la fresca de Barcelona, que es duu a terme tant a les Cotxeres com a Montjuïc... ah, i, com sempre, amanirem el programa amb una mica de crítica, avui, amb Departures i ICE AGE 3! Esperem que us agradi!

27 de juny

2009-06-26T14:10:00.000-07:00

I aquesta setmana, la Cloe Masotta, crítica de la revista Contrapicado, ens acompanya per parlar-nos de la Mostra de cinema de Dones de Barcelona. Parlarem de les estrenes de cinema de la setmana passada i les d'aquesta setmana, però no us penseu que ens oblidem del cinema a la fresca de Cotxeres!

Si en voleu saber més... Aquí teniu la programació del cinema a la fresca de Cotxeres!

20 de juny

2009-06-16T14:28:00.000-07:00

I avui dediquem al programa a cinema i literatura, rememorarem l'acte de La casa de vidre de la setmana passada, des d'aquí donem les gràcies a Sebastián Bonilla, i convidarem al Xavier Pérez, que ens parlarà d'Els homes que no estimaven les dones, un llibre que ha inspirat una pel·lícula.

13 de juny

2009-06-16T10:55:00.000-07:00

Avui teniu dues cites amb nosaltres a la vegada... podeu escollir venir a l'acte de La casa de vidre, o bé ens podeu escoltar. Sí, tenim doble personalitat.
Però no us preocupeu, perquè per als qui no pugueu assistir a l'acte també tenim pensada una sorpresa... La casa de vidre, per primera vegada, entrevista un cineasta del Festival de Cannes de l'any passat, es tracta de Khalil Joreige, el director de "Je veux voir"!

6 de juny

2009-06-16T10:16:00.000-07:00

I La casa de vidre torna amb totes les novetats de tot allò que té a veure amb la nostra ciutat i el cinema, perquè ara que s'acosta l'estiu hi ha moltíssimes oportunitats de veure cinema, i en moltes ocasions, de manera gratuïta! A més, anuncia l'acte que tindrà lloc la setmana que ve, la conferència de Sebastián Bonilla sobre Apocalypse Now. Una dedicatòria, i molta crítica! Escolteu-nos!

30 de maig

2009-05-28T13:48:00.000-07:00

La casa de vidre engega el cinematògraf amb una cançó d'una banda sonora esplèndida, i no d'una pel·lícula qualsevol! Si realment us agrada, estem segurs que estareu encantats amb la nostra invitació: reserveu-vos el dissabte 13 de juny, perquè us convidem a la festa de la casa de vidre! Al programa d'avui, us explicarem en què consistirà.

Ah, i avui toca parlar de Cannes, que ja té guardonats! A més, aquesta setmana no només tenim estrenes de cartellera molt recomanables, sinó que també tenim dues exposicions que probablement siguin del vostre interès. Si realment voleu estar al dia de tota l'oferta de cinema a Barcelona, escolteu-nos i gaudiu del programa!

23 de maig

2009-05-22T07:48:00.000-07:00

I, aquest dissabte, agafem els bitllets per viatjar a la República Dominicana, perquè són gratuïts! I és que aquest any se celebra, per primera vegada, la Mostra de Cinema Dominicà de Barcelona, i es fa al Verdi Park! Matías Iturbide, sotsdirector de l'organització, ens explicarà la situació del cinema dominicà i el perquè d'aquesta iniciativa. Tot plegat, abans de La mirada del crític, on parlarem de les pel·lícules estrenades aquesta setmana perquè en tingueu un petit tastet abans d'acostar-vos a les cartelleres. Esperem que us agradi el programa, i engeguem el cinematògraf!

16 de maig

2009-05-14T15:07:00.000-07:00

Avui, 16 de maig, La casa de vidre es posa al dia! Aquesta setmana comença un dels festivals de cinema més importants que hi ha, el Festival de Cannes! Al programa d'avui, us parlarem del binomi Coixet-Almodóvar, i també d'Amenábar i ni més ni menys que Coppola... Un programa per a cinèfils de debò! A més, us parlarem de dues pel·lícules que s'estrenen aquesta mateixa setmana, i farem una o dues crítiques. Ara sí, engeguem el cinematògraf!

Per a més informació sobre el Festival de Cannes 2009, podeu consultar la pàgina web oficial del festival: http://www.festival-cannes.fr

9 de maig

2009-05-08T10:44:00.000-07:00

Com sempre, La casa de vidre us recomana les millors oportunitats per veure cinema a la ciutat de Barcelona, però aquesta vegada, a més, gratis! Avui, el nostre programa acull, per primera vegada, un director de cinema: Abel García Roure, que acaba d'estrenar el documental "Una cierta verdad". L'entrevistarem i ens explicarà tot allò que s'ha trobat a l'hora de fer el seu documental, que s'estrena aquesta setmana. Ah! I, per cert, el Víctor ha tornat entre nosaltres, i ens presenta la secció de La mirada del crític, tres victòries aquesta setmana! No us ho perdeu!!!

Per als qui us hagi agradat la pel·lícula Le voyage du ballon rouge de Hou Hsiao Hsien, aquí podeu mirar el curtmetratge en el qual es va basar:

2 de maig

2009-05-03T07:55:00.000-07:00

Esteu preparats per iniciar un viatge per les profunditats del Japó? Teniu curiositat per saber quina relació té Tòquio amb el cinema? Aquesta setmana, amb el pretext del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona (BAFF), us parlarem de cineastes tan actuals com Hou Hsiao Hsien i Miyazaki, del cinema dirigit als nens, i de la pel·lícula que va inaugurar el festival, Megane (Glasses) de Naomi Origami. Tot això, al costat d'un apassionat del cinema i dels viatges, el Dr. M, llicenciat en turisme cinematogràfic i segrestat de les butaques del teatre de Sants3Ràdio, que ens facilitarà els bitllets per acompanyar Bill Murray i Scarlett Johanson per una Tòquio de viatgers solitaris. Esperem que guadiu d'aquest curt però fabulós viatge asiàtic!
Per a més informació sobre el BAFF, http://www.baff-bcn.org/es/

25 d'abril

2009-04-25T10:49:00.000-07:00

Festival de Cannes, cinema alternatiu per a totes les estacions de l'any, Filmoteca i, per si tot això us semblava poca cosa, aquesta setmana les estrenes de cartellera de la setmana es presenten plenes de sorpreses, entre elles, una nova pel·lícula de Mizayaki!!! Recordeu el Viatge de Chihiro? Doncs el director d'aquesta famosa pel·lícula s'ha ANIMAT a endinsar-se dins una nova i no per això menys entranyable aventura.

El programa d'avui ja està disponible en aquesta pàgina web:

2009-04-03T09:40:00.000-07:00

I, com que per vacances, La casa de vidre reposa, us deixem aquí un comunicat en relació al Museu d'Orsay de París i al cinema:
Bones vacances, i aprofiteu per anar a veure aquesta joia de pel·lícula!

28 de març

2009-03-27T11:47:00.000-07:00

I des de La casa de vidre seguim informant-vos sobre tot allò que té a veure amb el cinema, perquè Barcelona és una ciutat que ofereix una quantitat d'oportunitats de veure cinema inigualable! I no cal anar gaire lluny, perquè aquesta setmana, no només a la Filmoteca de Catalunya, sinó també a Les Cotxeres de Sants, podeu veure pel·lícules excepcionals (des de Bella Tarr fins a Billy Wilder!)! I no ens oblidem de la cartellera, que aquesta setmana també arriba carregadeta de sorpreses...
Si voleu descobrir-les, escolteu el programa d'aquesta setmana!

21 de març

2009-03-19T11:27:00.000-07:00

Si algun director és capaç d'extreure el millor dels seus actors, si actualment hi ha algun cineasta que té la capacitat de fer lluir sobre la pantalla la potència d'un actriu, aquest és Pedro Almodóvar. El conegut director de cinema espanyol estrena altra vegada, amb Penélope Cruz de la mà, una pel·lícula que treballa els cossos, el cromatisme, la plasticitat de la posada en escena, la dona, el desig, amb una història que té com a nucli del seu argument la relació entre cineasta i actriu. Es tracta de Los abrazos rotos i, per parlar d'això, avui tindrem una convidada molt especial al nostre programa, Núria Bou, que ens explicarà com ha evolucionat aquesta relació tan particular al llarg de la Història del Cinema. Després d'aquesta entrevista, encara tindrem ganes de crítica! A la mirada del crític, us farem cinc cèntims de les estrenes de la setmana. Esperem que us agradi el programa!

14 de març

2009-03-14T05:09:00.001-07:00

Avui, al nostre programa, tenim l'honor de poder entrevistar un jove realitzador que s'ha encarat per primera vegada a la realització d'un documental basat en el rodatge d'una pel·lícula d'Orson Welles a la població de Cardona. El documental, que portarà per títol "Welles, el dimoni a mitjanit", es troba ja a la darrera fase, la de postproducció. Es tracta de Pere Marzo, estudiant de Comunicació Audiovisual. Ens explicarà d'on va sorgir el seu projecte, com ha viscut l'experiència, i per què li agrada el cinema i, en concret, el gènere del documental.

Però això no és tot, perquè avui també tenim un concurs en el qual podeu guanyar entrades per al Museu de Cinema de Girona, i molta crítica, perquè la cartellera està farcida de bones pel·lícules que cal anar a veure. No us perdeu La mirada del crític!!!

7 de març

2009-03-08T03:43:00.000-07:00

Doncs avui portem algunes notícies fresques sobre cinema... però abans, hem de fer una dedicatòria a un dels nostres companys de Sants3Ràdio, i ho farem amb una cançó mítica de la banda sonora d'una pel·lícula fantàstica. Escolteu-la, que segur que us agradarà!

I aquesta setmana s'estrena Gran Torino, la nova pel·lícula de Clint Eastwood, també s'estrenen films com Watchmen, o Cerezos en Flor (que fa un homenatge a "Contes de Tòquio") ... i moltíssimes més! El cas és que a La casa de vidre no ens passa res per alt i, per això, no només us informem de l'actualitat a les cartelleres de Barcelona sinó que, a més, us oferim una primera crítica! Tot això, perquè quan us trobeu davant del cinema tingueu quatre o cinc referències a l'hora d'escollir quina pel·lícula aneu a veure. Bé, doncs, com sempre, esperem que us agradi el programa, i fins a la propera setmana!

28 de febrer

2009-02-26T13:19:00.000-08:00

Avui sí, parlem dels Òscars! Però siguem una mica crítics, per favor... És per això que la nostra enviada especial a Hollywood, Maria Padró, ens explicarà com ha viscut l'entrega dels premis. No us ho perdeu, que és informació de primera mà!

Ah i, com sempre, no podia faltar una mirada crítica, al nostre programa... i aprofitem així per comentar les estrenes d'aquesta setmana, entre elles, la segona pel·lícula del Che!

Bé, és hora de parar l'orella! Esperem que gaudiu del nostre programa!

21 de febrer

2009-02-26T13:07:00.000-08:00

I, ja amb ganes de saber quins seran els guanyadors dels premis Òscar, no podem fer més que especular!!! Perquè resulta que la cerimònia es durà a terme demà!!! Bé, doncs haurem de resignar-nos a especular. Això sí, com que el febrer és un mes ple de festivals de cinema, recordarem els premis que es van donar a la Berlinale, comentarem els membres del magnífic jurat d'aquests premis, l'homenatge que s'hi va fer a Jacques Rivette, etc. Ah, i farem un concurs, El minut Lumière, amb el qual podeu guanyar entrades per al Museu de Girona! Escolteu la pregunta d'aquesta setmana atentament, perquè podeu ser vosaltres els guanyadors! Si teniu la resposta, envieu ràpidament un e-mail a lacasadevidre@sants3radio.cat, o bé deixeu-nos un comentari aquí, al blog del programa!

14 de febrer

2009-02-12T14:12:00.000-08:00

Què és el Festival de Sundance? Encara el podem considerar alternatiu? En el programa d'avui respondrem aquesta i moltes més qüestions, i aquesta vegada amb companyia, perquè serà amb nosaltres la col·laboradora del programa Maria Padró!!! A més, com sempre, farem una mica de crítica de l'actualitat cinematogràfica, i donarem la Victòria de la setmana... per a qui serà?...

31 de gener

2009-02-03T14:07:00.000-08:00

I, per si no esteu al cas de les pel·lícules que han estat nominades als Óscar, avui, dissabte 31 de gener, us informarem de les nominacions més destacades... a més, respondrem a la pregunta del nostre concurs: Què és el minut Lumière?, i donarem el premi a l'oient que l'hagi encertada... i encara tenim més sorpreses, perquè una oient participarà al programa i ens recomanarà una exposició sobre el neorrealisme italià que es fa a L'Hospitalet. Per últim, com fem en cada programa, us parlarem de l'actualitat cinematogràfica, d'aquesta cartellera que cada vegada està més farcida de pel·lícules memorables... en fi, esperem que gaudiu d'aquest programa!

24 de GENER.

2009-01-26T15:29:00.000-08:00

Què vol dir que una pel·lícula és catalana? En aquest programa us explicarem el funcionament dels Premis Gaudí, tal com els seus guanyadors, aquells als quals van donar una estatueta dissenyada per Montse Ribé. Però això no és tot, sinó que, com sempre, també us posarem al dia... Per això, a la secció del programa El crític us comentarem les pel·lícules que s'han estrenat que realment valen la pena, donarem la Victòria de la setmana a tan sols una d'elles, i evidentment n'haurem de deixar alguna per terra. I, per si fos poc, tenim concurs amb premi!!! Només cal que ens contesteu la pregunta del concurs correctament, i obtindreu entrades pel Museu de Cinema de Girona! Si teniu la resposta, envieu-nos un mail a lacasadevidre@sants3radio.cat o deixeu-nos un comentari aquí mateix, a la web del programa! Sort, i ànims!

DIRECTE! Programa 13 de desembre

2008-12-13T07:44:00.000-08:00

PROGRAMA 6 de desembre de 2008

2008-11-30T05:12:00.000-08:00

PROGRAMA 22 de novembre de 2008

2008-11-22T10:06:00.000-08:00

Concurs Marato de cinema de Sants!

2008-11-14T10:56:00.000-08:00

Oients de la Casa de Vidre! Estigueu molt atents aquest dissabte a les 20:00 h del vespre per què regalarem dos passis per la XVIII marato de cinema fantàstic i de terror de Sants. Recuperem el concurs de la pedra preciosa! Molta sort!

Aquí mateix teniu l'últim programa:

NOVA TEMPORADA!!!

2008-10-03T16:58:00.000-07:00

Hola, oients de La casa de vidre!

Si us pensàveu que aquest any ja no estaríeu al dia de l'actualitat cinematogràfica, si crèieu que us estalviaríeu d'escoltar aquests dos pesats que no saben parlar d'altra cosa que de cinema...

anàveu BEN EQUIVOCATS!

A partir d'aquest dissabte 4 d'octubre (avui) de 8 a 9 del vespre ens podreu escoltar en directe a Sants3Ràdio (sigui per la ràdio, o per internet, a www.sants3radio.cat). Sinó, sempre podreu escoltar els nostres programes des d'aquest blog, que també utilitzarem com a via a través de la qual ens comunicarem amb tots vosaltres, els nostres oients. No només emetrem el programa els dissabtes, sinó que a partir d'ara també s'emetrà una repetició cada dijous.

Bé, esperem que us agradi aquest inici de temporada, i també esperem, de vosaltres, la màxima interacció en forma de crítiques, col·laboracions, i la participació al nostre concurs, La pedra preciosa.

Moltes gràcies, i a reveure!

La pedra preciosa

2008-05-08T16:31:00.001-07:00

Atenció, oients de La casa de vidre, perquè arriba el que probablement estàveu esperant...

el concurs!!!

A partir d'aquest dissabte, tindreu l'oportunitat, els qui encerteu la resposta al problema que us plantegem, d'escollir la banda sonora del pròxim programa. Haureu de triar tres cançons, preferiblement no només instrumentals, d'una mateixa pel·lícula. Podeu escollir la pel·lícula de la vostra vida, aquella que us inspira, aquella que, per vosaltres, és la banda sonora que dóna ritme als vostres passos quan camineu pel carrer cada matí.

Només cal que estigueu atents al repte que us plantejarem aquest dissabte que, encara que sigui pont, hi ha alguns que treballen...

Ah, i recordeu: si teniu la resposta del repte que us plantegem a La pedra preciosa, el concurs de La casa de vidre, deixeu-nos un comentari aquí al nostre bloc, o envieu-nos un mail a lacasadevidre@sants3radio.cat.

El primer que encerti la resposta serà el guanyador!

La Casa de Vidre

2008-05-08T16:30:00.000-07:00

I us preguntareu, per què un programa de ràdio que parla sobre cinema s'ha d'anomenar La casa de vidre? Doncs, la resposta la teniu aquí:

Fructuós Gelabert. Ell té la resposta.

Una altra pista? El barri de Sants. Perquè Sants és molt més que l'anunci de Sants, Sants, Sants, carrer de Sants..., perquè Sants és molt més que la Núria Feliu i els seus veïns, perquè Sants és molt més que els castellers de Sants; Sants és molt més que un barri que acull una famosa estació.

Sants, aquí on el veieu (bé, el podeu veure si teniu una mínima noció de geografia barcelonina), és el barri que va ser escenari dels inicis del cinema català. El propi Fructuós Gelabert va obrir-hi els seus estudis, Boreal Films, a l’espai que ara ocupa el centre de la Plaça de Sants. Aquest lloc va ser conegut popularment com La Casa de Vidre.

Però, qui era Fructuós Gelabert? Doncs, si ens situem a l'any 1895, Fructuós Gelabert era un jove ebanista santsenc amb certs coneixements de fotografia. Això sí: va ser un dels primers espectadors de cinema, d'aquell cinema projectat pel cinematògraf dels Lumière, un gran invent que van presentar a París aquell mateix any. De seguida es va importar a tot Europa, i va arribar a Barcelona. Els mateixos germans Lumière van fer una exposició a La Rambla. Ben aviat, Antoni i Emili Fernández, dos fotògrafs, van veure el futur de l’invent i crearen el cinematògraf Napoleó.

Fructuós Gelabert va ser capaç de crear la seva primera càmera per filmar i es va disposar a fer primeres filmacions del cinema català, i també de l’estat espanyol.

Fins fa pocs anys, s’afirmava que la primera filmació feta a l’Estat espanyol era Baralla a un cafè, film realitzat al casino de Sants. No obstant això, s’ha descobert que al 1897 Gelabert ja havia filmat dues escenes de la vida qüotidiana de Sants: Sortida del públic de l’esglesia parroquial de Santa Maria de Sants i Sortida dels treballadors de l’Espanya Industrial. No us recorda a algun altre film dels Lumière? Un any més tard va produir Xoc entre dos transatlàntics, que es considera la primera película del cinema d’animació a l’Estat.

El cinematògraf es va popularitzar gràcies als firaires que recorrien les festes majors com si es tractés d’un espectacle de magia. Però no s'escapava de les crítiques, com les d’intel•lectuals com Russiñol, Maragall i Eugeni d’Ors, que el consideraven un espectacle per a incults. Poc a poc les imatges van anar omplint-se d'arguments i va aparèixer el gènere documental, que va deixar constància dels fets que conmovien la ciutat. La Setmana Tràgica va ser enregistrada amb dos títols, Los sucesos de Barcelona (1909) de Josep Gaspar i La huelga general de agosto en Barcelona de Gelabert.

BAFF

2008-05-08T14:25:00.000-07:00

El FESTIVAL DE CINEMA ASIÀTIC DE BARCELONA aquest any arriba a la seva desena edició. (Se celebrarà entre el 25 d'abril i el 4 de maig a la nostra ciutat.)

Des de la primera i reduïda edició a l'any 1999, el BAFF ha crescut any rere any en pel·lícules projectades, espais i assistència, amb 22.000 espectadors al BAFF 2007. Aquest festival s'ha consolidat com un dels referents europeus del cinema asiàtic i una cita imprescindible entre els festivals espanyols.

Un festival com el BAFF ofereix un gran ventall d'ofertes dins de cinema asiàtic actual. A partir d'aquest punt de partida, cadascú investiga i remena en la línia que més li interessa durant la resta de l'any fins que arriba la següent edició. El treball del BAFF és buscar i rebuscar, descobrir noms nous i conservar un espai per als autors consagrats.

El talent del cinema asiàtic no només segueix intacte, sinó que augmenta cada any. Corea del Sud, meravellat, observa l'èxit que el seu cinema té a la resta del món. No es tracta d'un cinema violent, si no genialment original i colpidor. Japó segueix mostrant-nos la solitud contemporània sense artificis i, amb la seva elegància en la narració, produeix un cinema carregat de bellesa.

De Malàisia surten nous realitzadors prometedors. Índia segueix reinterpretant el cinema mundial a ritme de Bollywood. Els joves cineastes xinesos s'obren camí entre les prohibicions que els imposa el govern amb un talent que les supera. Hong Kong continua fent el millor cinema d'acció. De fet, la cinematografia convidada al BAFF 2008 serà Hong Kong.

Possiblement el que ens agrada del cinema asiàtic és que no ho entenem tot. Hi ha milers de coses que se'ns escapen. No obstant això, si ens continua atraient i ens fa reflexionar és perquè ens fa veure el món des d'un altra punt de vista, des d'una altra cultura. Però no només en el cinema es pot contemplar l'explosió creativa del continent asiàtic. L'art de creadors xinesos i coreans està present en les millors galeries de les nostres ciutats i les seves peces ja són les més buscades pels col·leccionistes.

En l'actualitat, es pot contemplar un exposició sobre art pop xinès, anomenada Vermell a part, a la fundació Joan Miró o una exposició fotogràfica de Zhu Yì al Palau de la Virreina, entre d'altres. Tots aquests exemples, conformen la presència de la cultura i l'art asiàtic al nostre país.

El BAFF es va inaugurar ahir amb la pel·lícula xinesa Assembly, del director Feng Xiaogang. Es tracta d’una obra èpica que transcorre a la guerra civil xinesa després de la II Guerra Mundial i que ha estat tot un fenomen de taquilla a la Xina. La clausura del BAFF 2008 i el lliurament de guardons se celebrarà a l'Espai Movistar amb entrada gratuïta.

Després del lliurament de premis es projectarà Sparrow del director Johnnie To, que serà a Barcelona presentant la pel·lícula. En aquest film, el cineasta escriu una veritable carta d'amor a la contínua capacitat de renovació de la seva ciutat, Hong Kong. Però hi hauran moltes altres propostes.

Les primeres películes d'Akira Kurosawa, a la dècada dels 30 i els 40 van ser supervisades pel bel·licista govern japonès, i van incloure temes nacionalistes força sovint. En canvi, les seves primeres pel·lícules post-bèl·liques són crítiques a l'anterior règim japonès i critiquen al funcionariat public i les seves polítiques com a Vivir (1952). Kurosawa va fer moltes altres pel·lícules sobre el Japó contemporani, com El perro Rabioso (1949). Però, seria una pel·lícula d'època, Rashomon (1950), la que el va fer conegut internacionalment.

Kurosawa tenia una tècnica cinematogràfica pròpia que va aportar una singularitat a les seves pel·lícules. El seu estil es destaca per l'ús de múltiples càmeres per a gravar una mateixa escena des de diversos angles, l'ús de lents de teleobjectiu que aplanaven el pla i el significat dels elements meteorològics als seus films, entre moltes aportacions cinematogràfiques.

Akira Kurosawa també era conegut com "L'Emperador". Era un perfeccionista extrem amb un estil casi dictatorial. Per exemple, a Rashomon va emprar tot el subministrament d'aigua de la zona on filmava per a crear una tempesta o a Ran va fer construir tot un castell a la muntanya del Fuji per a cremar-lo en el clímax de la película.

S'ha de destacar l'amplitud d'influències artístiques dels films de Kurosawa. Algunes de les seves pel·lícules són adaptacions d'obres de William Shakespeare o d'obres literàries russes, com L'Idiota de Fiodor Dostoievski. Per exemple, el colpidor drama de Vivir es basa en l'obra de Tolstoi, La mort d'Ivan Ilich. No obstant, va tenir altres influències com l'obra del director nord-americà John Ford o novel·les policíaques, entre d'altres. Per tot això i molt més, Akira Kurosawa és un director asiàtic força occidental, tot i que també estava molt influït per la cultura del seu país. Les pel·lícules d'Akira Kurosawa han tingut una gran influència en el cinema mundial, i encara inspiren a molts directors. Veiem alguns casos.

Rashomon no només va donar a conèixer Kurosawa i el cinema japonès arreu del mon, també va construir un tipus de narrativa fragmentada, coneguda com l'efecte rashomon. A més, Rashomon està considerada la primera película judicial de la història del cinema.

S'han fet moltes versions de Los siete samurais en diversos gèneres cinematogràfics, com el Western en el film Los siete magníficos de John Sturges. Hi ha moltes pel·lícules que es basen en l'original de Kurosawa, com el film d'animació Bichos.

Per la seva banda, La fortaleza escondida és una influència reconeguda en les pel·lícules de La Guerra de las Galaxias de George Lucas, en particular en els Episodis IV (Una nueva esperanza) i VI (El regreso del Jedi) i en els personatges de C3PO i R2D2. De fet, Lucas i Spielberg produirien algunes pel·lícules de Kurosawa com Ran. El director japonès va rebre nombrosos premis internacionals al llarg de la seva carrera i al 1990 li va ser concedit l'Oscar honorífic.

El cinema i la Segona república Espanyola

2008-04-20T10:14:00.000-07:00

El passat dilluns, dia 14, es va celebrar el 77è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Això va comportar el final de la monarquia, i el retorn a la república que les urnes havien demanat aquell dotze d’abril. I és que amb el vot a les candidatures republicanosocialistes es va demostrar la voluntat de canvi, i el rebuig a la monarquia. La proclamació de la Segona República va suposar molts canvis en els sistemes polític i econòmic. Però, què va passar amb el cinema?

En un principi, l’arribada de la República no va provocar cap reacció en el món del cinema. En aquell moment, la producció espanyola es trobava en un moment de debilitat, i hi havia un desencís general, ja que eren les productores estrangeres, sobretot americanes, qui controlaven el pas del cinema mut al sonor. A més, les produccions espanyoles no arribaven a l’estranger, i això sí va provocar una reacció. Es va celebrar a Madrid el Congrés Hispanoamericà de cinematografia, i això va donar un nou impuls al cinema espanyol ja que es van utilitzar mesures proteccionistes.

El govern republicà va demanar a Luis Buñuel que fes un documental testimonial sobre Las hurdes, que es va titular Tierra sin pan. Però el seu esperit de crítica, de denúncia, va fer que el govern posterior, el de la coalició conservadora, el prohibís. Com a anècdota: la pel·lícula va ser produïda per l’anarquista Ramón Acín gràcies als diners que va guanyar jugant a la loteria.

L’any 32 es va fundar el primer estudi sonor a Espanya, l’anomenat Orphea Films. Malgrat les dificultats econòmiques, el cinema espanyol va començar a traçar el seu camí. I, de mica en mica, es van anar creant estudis, fins que es va arribar als 14! D’aquesta manera, es van obrir les portes de la producció espanyola, amb directors com Benito Perojo, Fernando Roldán, o Francisco Elías.

A Catalunya, es van començar a filmar les primeres pel·lícules en català: El cafè de la Marina, de Domènec Pruna, que és l’adaptació d’un poema de Sagarra, i El fava d’en Ramonet una pel·lícula de Lluís Martí, que era l’oncle de Berlanga. També van aparèixer cineclubs, de dos tipus: els impulsats pels burgesos, més intel·lectuals, i els impulsats pel proletariat, de caire sindical i propagandístic.

Però el que és realment important és que es va començar a utilitzar el cinema com a instrument educatiu, i es van crear institucions com el Comité de Cinema educativo, que va fer un llistat de vint pel·lícules que s’adaptarien a la matèria que s’impartia a les escoles. I no només això, sinó que el 1933 es va començar un curs de cinema a la Universitat de Barcelona.

En general, l’etapa republicana va ser una etapa molt prolífica: es van produir curtmetratges, documentals, i fins i tot llibres de cinema. Però, hi havia censura? Hi havia pel·lícules que es prohibien en una comunitat autònoma, i a la del costat no, etc. Per tant, era una censura, com ho podríem dir?... relativa?

Amb l’arribada de la Guerra Civil, el cinema fa una gran transformació. Es converteix en una eina de comunicació i d’influència ideològica. De tota manera, els elevats costos de producció impedeixen que es facin llargmetratges, i això afavoreix la producció de documentals i reportatges. De totes maneres, la producció es va mig paralitzar. Mentre que la producció cinematogràfica del bàndol republicà va anar molt lligada a les organitzacions sindicals i els partits polítics, la producció del bàndol nacional va ser més impulsat per la iniciativa privada.

A l’any 1938, va aparèixer una nova productora, anomenada Ediciones Antifascistas Films (E.A. Films), a Barcelona, i posteriorment Film Popular, que deia que era la firma comercial antifeixista al servei de la República, i també des del Partit Comunista es van produir documentals: se’n van fer fins a 65!

I encara una altra productora, es va crear. Es tracta de Laia Films, finançada en part per la Generalitat de Catalunya. Va crear un noticiari setmanal titulat España al día amb doble versió: la catalana i la castellana, i recollia l’actualitat de la situació política i cultural a la zona republicana.

Però una de les iniciatives més importants que es va fer des del govern republicà va ser Espoir, Sierra de Teruel de Malraux, del 1937. Malgrat l’esforç, la pel·lícula no hauria pogut sortir endavant sense l’aportació del capital francès. I què es va fer des del bàndol nacional?

Una vegada començada la Guerra Civil, es van dedicar a utilitzar el cinema en benefici propi, a impedir que el bàndol republicà en fes un ús que els pogués perjudicar. Volien un cinema que defensés la formación hogareña de conciencias religiosas y ciudadanas. Però l’Església, feia campanya contra el cinema. A Espanya, les produccions de Hollywood eren vistes com a immorals.

La lengua de las mariposas és una de les pel·lícules que parla d’aquesta etapa de la història d’Espanya, la República, que aquesta setmana celebra els 76 anys de la seva proclamació. D’aquest període, se n’han fet moltes pel·lícules.

L’avantatge és que fer en aquest moment pel·lícules sobre la Guerra Civil espanyola, o l’etapa republicana, potser s’ha posat molt de moda, o s’hi va posar fa uns anys, però és que la gràcia és que ara es pot prendre una perspectiva que fa uns anys no es podia prendre. També passa amb el cinema alemany, que ha après a mirar el passat amb uns ulls diferents, i aquesta és la clau del seu èxit. Això ho podem veure en pel·lícules com La vida de los otros, o Goodbye Lenin.

José Luis Cuerda, el director de La lengua de las mariposas, fa un enfocament del període republicà a partir de l’educació. Fernando Fernán Gómez encarnarà el paper de mestre republicà que, mitjançant l’aparent simplicitat del funcionament de la naturalesa, ensenyarà al seu alumne, el nen que té curiositat per descobrir, una forma peculiar d’observar el seu entorn.

Però també se n’han fet moltes més, de pel·lícules. La més recent, Las trece rosas, d’Emilio Martínez- Lázaro. Aquesta pel·lícula, però, ens situa al final de la Guerra Civil, és a dir, en el moment de les detencions i els afusellaments, en què 13 noies, les que seran les 13 roses, set d’elles menors d’edat, són afusellades pels franquistes.

A més, també s’han fet pel·lícules que observen aquesta etapa històrica des del punt de vista del paper de les dones, com a Libertarias, de Vicente Aranda, del 95.

Però una de les pel·lícules més significatives sobre la República i la guerra és Tierra y libertad, de Ken Loach, que ens enfoca la situació des de les diferències que hi ha en el mateix bàndol republicà. Però se n’han fet moltes d’altres, com La hora de los valientes, d’Antonio Mercero, en què Manuel, un jove que treballa al museu del Prado, acabarà arriscant la seva pròpia vida per protegir un quadre, l’autorretrat de Goya, ja que les bombes amenaçaven el museu.

I Ay Carmela, de Carlos Saura, de la qual ja us vam parlar en motiu de la mort d’un dels guionistes que va participar a la pel·lícula, Rafael Azcona Fernández. Aquesta pel·lícula pren com a protagonistes dos actors còmics que es dediquen a fer espectacles pel bàndol republicà, però que són agafats presos pels franquistes, que els obliguen a actuar per ells amb l’amenaça de ser afusellats.

En aquest cas trobem una pel·lícula amb un to humorístic, dins del drama que suposa aquesta obligació de fer somriure aquells que tenen el dit sobre el gallet, i el fusell sobre el teu cap. També passa amb pelis com La Vaquilla de Luis García Berlanga, Las bicicletas son para el verano, una pel·lícula de Jaime Chávarri basada en una obra de teatre de Fernando Fernán Gómez.

Cal dir que sobre aquest tema s’han escrit també molts llibres, i que alguns van ser adaptats a pel·lícula, com és el cas de Réquiem por un campesino español de Camilo José Cela, o La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Fins i tot els documentals que se n’han fet són molt nombrosos, però en podríem destacar dos: Los niños de Rusia, de Jaime Camino del 2001, La guerra cotidiana, de Daniel i Joan Serra.
Però la veritat és que són infinites, les pel·lícules que s’han fet sobre la República espanyola, i també sobre la guerra Civil, i el període franquista.

Charlton heston mor als 84 anys

2008-04-08T02:45:00.000-07:00

L'actor nord-americà i símbol del cinema èpic dels anys 50, Charlton Heston, va morir el dissabte passat als 84 anys. Com també li va passar a un dels seus millors amics, Ronald Reagan, l'actor patia una malaltia degenerativa molt similar a l'Alzheimer. Amb ell se'n van personatges del cinema com Ben Hur que li va valer l'únic Oscar de la seva carrera, el Moisès d'Els deu manaments o el coronel George Taylor d'El planeta dels simis. Però també el president més famós de l'Associació Nacional del Rifle (ANR).

L'atractiu protagonista d'històries èpiques era també un apassionat i eficaç portaveu de causes socials i polítiques. La del rifle és la més coneguda, però també és cert que va recolzar activament Martin Luther King. A la icona dels drets civils Heston el va titllar de "Moisès del segle XX". Com Reagan, Heston va ser president del Sindicat d'Actors, i fins al 1987 va ser un demòcrata registrat.

Les seves postures havien van virar cap al conservadorisme del tipus Reagan, i va ser a l'Associació Nacional del Rifle on va trobar el millor lloc per a la seva ideologia. De fet, va ser president de l'associació durant 4 mandats. Durant l'Administració Clinton, Heston parlava d'una "guerra cultural" contra els valors nord-americans, i la seva reacció a la massacre de l'institut Columbine va tenir un gran cost de popularitat que va ser retratat al film Bowling for Columbine de Roger Moore. Heston es va negar a una limitació d'armes després de la tragedia de Columbine on dos estudiants van assassinar 13 persones i van ferir a 24. ( Elephant de Gus Van Sant)

Si deixem de banda la seva ideologia, podem afirmar que la seva mort significa la pèrdua d'una gran figura èpica de l'època de les produccions colossals de Hollywood. Una figura conflictiva i polèmica.

James Bond contra L'alcalde de sierra Gorda

2008-04-08T02:41:00.000-07:00

El pròxim film de de l'agent 007 es titularà Quantum of Solace, però podria dir-se James Bond contra l'alcalde de Sierra Gorda. La pel·lícula es roda al nord de Xile i allí l'espia s'ha trobat amb un villà que no estava en el guió, un dels més perillosos de la seva carrera. Es tracta de l'alcalde de la localitat chilena de Sierra Gorda, Carlos López, que el dimarts passat va irrompre en ple rodatge amb el seu tot terreny. Va estar a punt d'atropellar a dos membres de l'equip i va provocar destrosses materials. Finalment, l'edil va ser detingut per la policia, acusat de desordres i ingrés a una propietat privada.
La qüestió del problema recau en que fins a finals del segle XIX l'actual nord xilè formava part de Bolívia, nació que va perdre aquest territori en la guerra del Pacífic. L'alcalde de Sierra Gorda reclama que s'esmenti a Xile en el guió de la pel·lícula, ja que segons el film de Quantum of Solace aquell territori es troba en territori bolivià. Per aquest motiu l'edil ja havia convocat el dilluns als veïns del poble a manifestar-se amb banderes xilenes.
La producció de la pel·lícula, que dirigeix Marc Foster, va oferir a l'alcalde una compensació de 435 euros per rodar en el poble, però López la va rebutjar. L'alcalde de Sierra Gorda va enunciar que "Enviar a un poble de mil habitants forces especials de la policia i un canó d'aigua per a evitar que la gent camini pel carrer em recorda als pitjors anys de Pinochet".

Les dones al cinema

2008-04-07T09:26:00.000-07:00

Algunes de les dones més conegudes del cinema occidental i més popular. Proveu de coneixer-les a totes!

Bandes sonores

2008-04-06T15:58:00.000-07:00

Com ja sabreu, a La casa de vidre dediquem cada programa a la banda sonora d'una pel·lícula. Fins ara, les havíem escollit nosaltres, però a partir del programa del 10 de maig comencem el concurs, anomenat La pedra preciosa, en què els oients teniu la possibilitat, si encerteu el repte que us proposem, d'escollir la banda sonora del proper programa. Què us sembla? Ara us toca a vosaltres! Poseu-vos les piles, perquè el primer que ens enviï un e-mail a lacasadevidre@sants3radio.cat o ens deixi un comentari en aquest mateix bloc amb la resposta correcta, serà qui escollirà la propera banda sonora!

Aquestes són les bandes sonores que hem anat posant, des que vam començar el programa:

Once, de John Carney (8 de març)

Once, de John Carney, és una pel·lícula molt recent que pren com a escenari la ciutat de Dublín. Un Dublín que és testimoni d’una història d’amor, un Dublín que és espectador, potser seria millor dir oient, de la música que trenca amb el silenci dels carrers, un Dublín melòdic, vital, i alhora, somiador.

Són els actors que interpreten els dos papers principals, protagonistes d’aquesta història d’amor, els que donen veu a la banda sonora de Once. Glen Hansard, guitarrista i cantant irlandès del grup de rock The frames, i Marketa Irglova, una compositora i cantant txeca. Aquests dos joves ja havien enregistrat un disc junts, The Swell Season, i aquesta és la primera vegada que s’enfronten al repte de participar en una producció cinematogràfica. Estem parlant d’una banda sonora que ha rebut dues nominacions als premis Grammy, una d’elles, per la cançó Falling Slowly. Aquesta pel·lícula que ha enamorat a tants espectadors que, una vegada asseguts a la butaca, s’han vist immersos en aquesta atmosfera en què les notes dibuixen el lligam amorós entre una noia immigrant i un jove irlandès. A banda de la cançó guanyadora de l'Òscar, en podem destacar d'altres, com són Lies i If you want me.

Rent, de Jonathan Larson (15 de març)

És la història d’un grup de joves que intenten sobreviure en un Nova York dels anys 90, en el qual hi ha molta gent afectada pel virus del SIDA. És un musical de Jonathan Larson, i ens mostra, com mai no ho havia fet abans el gènere musical, personatges que són clarament bisexuals, homosexuals, i fins i tot transexuals. Aquest musical està inspirat en una obra de Puccini, La Bohème. Aquest magnífic musical va guanyar quatre premis Tony i el premi Pulizer. Seasons of love és la cançó d’arrencada del musical.

La pel·lícula Rent és una crítica social del Nova York dels anys 90, on moltes persones se sentien fora de la societat, marginats. És un musical que ens parla de les diferències socials, de gent amb SIDA... No day but today és el reflex d’aquesta societat tan dividida, on hi ha persones que no tenen la vida gens fàcil, i que han d’aprendre a pensar en aquest carpe diem que tenim tots interioritzat sense ser gaire conscients, realment, del valor que té. Perquè no hi ha futur, el que compta és cada hora, cada dia, cada moment.

Un recull de cançons dels Rolling, a causa de l'estrena de la pel·lícula de Martin Scorsese Shine a light. (5 d'abril)

En aquest cas, no és la banda sonora de cap pel·lícula, però té molt a veure amb l’actualitat en el món del cine. I és que Martin Scorcesse, després de guanyar un Òscar per la millor pel·lícula i direcció per Infiltrados, s’ha endinsat en el món del rock dels anys 60 i 70 i ha fet un documental sobre els Rolling Stones. En aquesta llargmetratge, titulat Shine a light, el director fa una entrevista amb tots i cadascun dels membres d’aquesta banda de rock configurant així la seva història musical com a grup. És per aquesta raó que en el nostre programa vam posar cançons com Satisfaction, Angie, Paint it black.

Pulp Fiction, de Quentin Tarantino (28 de març)

La selecció musical que Tarantino va realitzar pel seu film és brillant. Aquesta pel·lícula s'ha convertit en una de les pedres angulars de la cinematografia nord-americana de final de segle. Per descobrir l'excel·lència de la banda sonora de Pulp Fiction només cal escoltar el ja clàssic diàleg entre Tim Roth i Amanda Plummer a la cafeteria i la cançó Misirlou.

La banda sonora de Pulp Fiction de Quentin Tarantino és una de les culpables que s'haguessin d'incloure diàlegs del film intercalats amb la música. No obstant això, aquesta ho fa d'una manera intel·ligent, a diferència d'altres. Amb la cançó You never can tell assistim a una de les escenes de ball més memorables de la història del cinema entre Vincent Vega (John Travolta) i Mia Wallace ( Uma Thurman), que fins i tot ha estat parodiada en Els Simpson i la pel·lícula de Dreamworks Hormigaz, entre d'altres.

Es tracta d’un veritable repertori de bona música i diàlegs brillants, incloent el fragment bíblic preferit de Julius (interpretat per Samuel L. Jackson)," Ezequiel 25:17". La pel·lícula és un clàssic i la banda sonora no podia ser menys. També recomanem la cançó Girl, you'll be a woman soon.

Billy Elliot (3 de maig)

Billy Elliot és una pel·lícula d’Stephen Dandry, de l’any 2000, que ens presenta la història d’un nen d’onze anys que es vol dedicar a la dansa. La seva família s’hi negarà, perquè són pobres, i creuen que el seu fill ha d’aprendre alguna cosa que li sigui útil en el futur. Però Billy, el protagonista, en el seu afany per aprendre a ballar, assistirà a les classes de ballet d’una professora fins a esdevenir un gran ballarí. La música és també protagonista en aquesta pel·lícula, ja que és aquella que separa el món fictici que crearà Billy, del món real. Hi haurà moltes seqüències que seran com clips musicals, i això ens introdueix en aquest espai de llibertat que atraurà tan a aquest nen d’onze anys. Un dels clips musicals el trobem a l’inici de la pel·lícula, on una de les cançons de T-Rex acompanyen els diferents plans de Billy. Escolta, des d'aquí mateix, Cosmic Dancer:

Amb el guió de Lee Hall, Dandry ens afegeix una imatge d’un barri obrer als anys vuitanta, i ens centra l’atenció en una sola figura: un nen d’onze anys que vol ser ballarí. Malgrat totes les dificultats que això li suposa, per part de la seva família i la seva situació econòmica, finalment acabarà esdevenint un ballarí excel·lent. Perquè, si un creu en les seves possibilitats, possiblement trobarà allò que busca. És exactament aquesta idea la que una de les cançons de la banda sonora de Billy Elliot vol transmetre: es tracta de la cançó I believe, d’Stephen Gately.

Billy Elliot ens parla de temes com la pobresa, l’homosexualitat, i fins i tot ens endinsa en la psicologia d’un nen que aconsegueix vèncer tots els problemes a base d’esforç i, sobretot, d’autoconfiança. A town called Malice, de The Jam, composada per Paul Weller.

Forrest Gump (10 maig)

La banda sonora de Forrest Gump de Robert Zemeckis repassa un capítol turbulent de la història nord-americana amb clàssics dels 60 i 70. És un còctel complet que regirà grans figures de la música. El film va evolucionant en sons al llarg de la història americana. L'assassinat de John Lennon, les relacions amb la Xina comunista, l'escàndol de Watergate i el conflicte bèl·lic de Vietnam estan acompanyats d'una banda sonora inoblidable. Els millors versos de cada època han estat retallats i enganxats en aquest collage musical. Comencem amb una cançó d'un dels reis del Rock & Roll de l'època, Lynyrd Skynyrd, amb el tema Sweet Home Alabama.

A continuació escoltarem la cançó que acompanya l'aterratge de l’helicòpter de Forrest Gump al Vietnam. Es tracta de Fortunate Son de Creedence clearwater revival.

La banda sonora també es passeja per la onada hippie i en contra de la intervenció americana al Vietnam. Ha estat difícil triar entre tantes cançons mítiques però hem escollit California Dreamin de The Mamas and the Papas. Aquesta cançó d'enyorança cap a California va passar a ser un dels himnes del moviment hippie que va sacsejar els valors de la cultura occidental.

Rafael Azcona

2008-04-06T14:51:00.000-07:00

Al programa del dia 28 de març, vam dedicar un espai al guionista de cinema espanyol Rafael Azcona Fernández, en motiu de la seva mort.

Es tracta d’un guionista que ha participat en moltes de les pel·lícules que han marcat una evolució important en el cinema espanyol. Ha participat en molts guions de la cinematografia espanyola, com El verdugo, Plácido, El jardín de las delicias, La vaquilla, El bosque animado, Soldadito español, Pasodoble, Sangre y arena, Ay Carmela, Belle époque, Tirano Banderas, La celestina, La niña de tus ojos o La lengua de las mariposas.

Azcona va començar la seva carrera professional com a novel·lista: va escriure El estrafalario i Vida del repelente niño Vicente, i també va col·laborar en revistes humorístiques com La Codorniz. Va ser una de les seves novel·les, la titulada El pisito, la que va endinsar-lo en el món del cine. Marco Ferreri, un director italià, va voler adaptar El pisito a guió cinematogràfic. Per un moment, la situació d’Azcona al món del cine semblava provisional, però finalment va dedicar-hi la resta de la seva vida. En els seus primers guions, El pisito, El cochecito, El secreto de los hombres azules, El verdugo, etc, Azcona feia un retrat de l’època que vivia, i també una denúncia social. Sempre, però, va voler reflectir la realitat espanyola en el món del cinema.

El seu primer guió propi va ser per la pel·lícula Plácido, de García Berlanga. Cal dir que aquest guionista, Rafael Azcona, va guanyar diversos Óscars, el 1988 per El bosque animado, i el 1998 va rebre un Óscar honorífic per tota la seva carrera.

Va ser Luz Casal qui va cantar les lletres d’aquesta pel·lícula d’animació. Per aquesta pel·lícula, El bosque animado, del 1998, també li havien donat un Goya al millor guió, tal com va passar amb la pel·lícula Ay, Carmela, del 91, amb el director Carlos Saura, per la qual va rebre un Goya al millor guió adaptat.El 1993 va rebre un Goya al millor guió original per Belle Époque, amb Fernando Trueba, i l’any següent un altre Goya al millor guió adaptat per Tirano Banderas.

En total, són cinc goyes, a més del premi Nacional de Cinematografia el 1982, la Medalla d’Or de les Belles Arts el 94, i el Goya d’honor el 98. El cineasta José Luis Cuerda va declarar que Rafael Azcona va escriure les millors històries del cinema espanyol.

I és que Azcona ha estat un guionista amb un carrera realment meritòria, ha participat en pel·lícules de cineastes espanyols com Luis García Berlanga, Carlos Saura i Fernando Trueba, i ha escrit molts dels guions que configuren la història del cinema espanyol. Segons la presidenta de l’Acadèmia de Cinema, Ángeles González, amb la pèrdua d’Azcona, desapareix un dels més grans escriptors de cinema d’Europa, no només d’Espanya.

Charles Chaplin contra el cinema sonor

2008-04-06T11:18:00.000-07:00

El cinema sonor va ser un esdeveniment cabdal pel desenvolupament del setè art. Però no tothom el va rebre de bon grat. Mentre el públic que va presenciar El cantor de jazz (1927) es va commoure amb les primeres paraules unides a la imatge en moviment , molts dels genis de la indústria cinematogràfica assetjaven el cinema sonor. Això va ser pels problemes tècnics que suposava la incorporació de so a la imatge i el menyspreu del cinema mut cap al sonor. Per exemple, el cineasta i escriptor René Clair va afirmar que «El cinema parlat no és el que ens espanta, sinó el deplorable ús en que els nostres industrials l'utilitzaran». I Chaplin va declarar que «Els talkies havien assassinat a l'art més antic del món, l'art de la pantomima».

La batalla de Charles Chaplin contra el cinema sonor, o a favor del cinema mut, és una lluita constant. De fet, es pot apreciar en cadascuna de les pel·lícules que el director va realitzar des de l'aparició d'El cantor de jazz. A Llums de la ciutat (1931), l'única incursió del diàleg sonor és utilitzada com una mofa del poder polític de la ciutat. Però és a Temps moderns (1936) i El gran dictador (1940) on Chaplin sucumbeix al cinema sonor.

L'ús del so a Temps moderns correspon en la seva gran majoria a una intenció còmica que ajuda als gags del film. Malgrat la negativa de Chaplin al cinema sonor, és conscient que també ell en pot treure profit. No obstant això, Chaplin només inclou els dialègs en els personatges del cap tirà de la fàbrica i el propi Charlot. El cap tirà protegeix la dualitat de la crítica a la indústria. Per una banda contra el taylorisme i, per l'altra, al cinema sonor a l'encarnar al cap tirà que explota als seus treballadors i utilitza la seva veu per aconseguir-ho. L'ús del diàleg per part de Charlot podria semblar paradoxal si no fós per què l'única incursió en el sonor la fa cantant en un idioma incomprensible. Així, Chaplin usa el seu humor per a reforçar la seva idea sobre els “talkies” i declarar que si Charlot pogués parlar, deixaria de ser entès.Escoltem un fragment daquesta canç, una versió molt personal de Li cherche apres Titine.

En aquesta cançó, Charlot oblida la lletra i s'inventa una lletra composta per diversos idiomes. D'una forma brillant, Chaplin ens recorda que mentre el llenguatge del cinema mut era universal, el sonor havia de transcriure's a les llegües de cada país pel seu enteniment.

El cinema sonor es va instaurar en la indústria amb rapidesa i va anar arraconant al cinema mut. Chapin era conscient que la guerra estava perduda. Amb el film El gran dictador, va decidir enterrar a Charlot amb dignitat i orgull. És al final de la cinta, on el dictador al que interpreta Charlot llença un emfàtic discurs. Les seves primeres paraules intel·ligibles servien per a escriure l'epitafi del personatge més universal de la història del cinema. Escoltem el discurs del Gran dictador, on curiosament Charlot comença disculpant-se.

Chaplin accepta el sacrifici en defensa d'una causa perduda, el cinema mut, i sap que Charlot no tornarà. De fet, aquesta és l'últim film del personatge que romandrà per a sempre en la màgia del cinema mut. Tal com va escriure l'artista "Pocs sabem gaudir d'aquest do universal que és el silenci. El cinema sonor destruïx la gran bellesa del silenci"

El theremin en el cinema

2008-04-06T05:46:00.000-07:00

· Mireu el somni surrealista de Recuerda ( Hitchocock) i estigueu molt atents a la música:

La música del somni surrealista de la película Recuerda d'Alfred Hitchcock (1945). El sons misteriosos que heu escoltat corresponen a un peculiar instrument anomenat Theremin. A "Recuerda", els sons del theremin i els decorats surrealistas de Dalí van reflectir el món ocult de la ment del protagonista.

De fet, la magnífica banda sonora amb aquest instrument va donar al compositor Rozsa el seu primer Oscar. D'altra banda, va demostrar la importància de l'assignació d'un instrument per a la descripció musical d'una escena o la caracterització psicològica d'un personatge.

Doncs si, el theremin és desconegut però ha tingut una gran importància en la història de la música i també del cinema. Tot va començar quan, després de la Revolució Rusa, Lenin va demanar a la comunitat científica que busqués noves aplicacions per a l'electricitat. L'enginyer i violoncel·lista Lev Sergeyevitch Temev, és a dir Leon Theremin ( ara us ha quedat més clar?), va crear al 1920 el primer instrument electrònic que portà el seu nom.

Suposo que ara ja estareu curiosos de saber com és un theremin no? Doncs, la principal característica del theremin és que "es toca sense tocar-lo", no per això, no es tracta de magia. El theremin es basa en dos oscil·ladors que produïxen unes ones amb freqüències superiors a les que l'oïda humana pot percebre. Aquestes ones interfereixen entre si i donen lloc a noves ones audibles, el to de les quals es controla movent les mans al voltant de l'antena de l'instrument però sense tocar-la. Això fa que sigui un instrument molt difícil de tocar. El so del theremin té una qualitat expressiva i immaterial. Sovint, se l'ha descrit com a "música de l'èter" o "música sobrenatural". Gràcies a aquestes característiques, molts compositors van començar a utilitzar el theremin.

Com ja heu vist amb la banda sonora de Recuerda de Hitchcock, el theremin te una forta relació amb el cinema. D'una manera especial, aquest instrument s'ha utilitzat per crear la misteriosa atmosfera de les películes de Ciencia ficció. L'associació entre el theremin i el gènere de ciència-ficció es va produir a partir del magnífic d'aquest instrument per Bernard Herrmann en el film Ultimàtum a la Tierra. Escolteu la seva banda sonora a: http://www.youtube.com/watch?v=rTmQdfd8G60

Com podeu comprovar, el theremin es va incorporar en un conjunt instrumental amb gran eficàcia. Als anys 50, el theremin va ser utilitzat en molts altres películes fantàstiques o de ciència ficció com Operación: la luna, Asesinato a media noche o La cosa. Howard Shore també va utilitzar l'instrument electrònic a Ed wood, on retratava un director i productor de sèrie B.

L'avenç de la informàtica i l'electrònica en els últims anys, ha creat nous instrument que competeixen en el Theremin. No obstant, aquest instrument electrònic es manté en l'actualitat amb un gran prestigi i encara l'hem de tenir en compte. Per exemple, el compositor Danny Elfman el va utilitzar a Mars Attack de Tim Burton. Aquest film fa una paròdia de les películes clàsiques de ciència Ficció. Si esteu interessat pel theremin podeu visitar la web: www.teremin.com

La casa de vidre de Fructuós Gelabert

2008-04-05T14:00:00.000-07:00